Vull ser el vent que aixeca les persianes...

«Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra», "El temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres".

Lligres i tigrons

―Ara nens, agafeu un full en blanc i dibuixeu el que vulgueu ―va dir la professora amb veu dolça.

Els nens de primer van començar a cridar d’alegria. Després d’una hora fent sumes i restes, dibuixar esdevenia el millor dels alliberaments.

En Josep Lluís va treure la capsa de colors de la motxilla. Amb la mare els havien ordenat de calents a freds i els hi havien tret punta a tots per igual. Amb gest concentrat, va col·locar el full en blanc al centre de la taula, els colors a l’extrem esquerre i el regle a la part superior. “Ara ja puc dibuixar”, va dir finalment.

Al seu costat, la Carla ja havia començat un esbós, havia provat diferents combinacions de colors i estava a punt d’aixecar-se per demanar un altre full a la professora.

A la taula del darrera la Maria i l’Enric no callaven:

―Enric, em deixes agafar els teus colors? ―va dir la Maria.

―Que no tens els teus? ―va respondre l’Enric amb to sever.

―Me’ls he deixat a casa...

―D’acord... però amb una condició: m’has de fer els deures.

Mentrestant, en Blai, al final de la classe, mirava per la finestra en busca d’una inspiració per començar a dibuixar. De cop i volta, va esgrimir un somriure triomfant i va agafar el llapis amb decisió. En aquell mateix moment, la professora va aixecar-se de la cadira per passejar entre els pupitres. A l’alçada del lloc d’en Josep Lluís va fixar la mirada en les línies rectes i paral·leles que havia projectat.

―Què és això tan refinat que dibuixes? ―va preguntar encuriosida la professora.

―És una autopista, senyoreta ―va respondre atent en Josep Lluís―. Després hi afegiré dos cotxes, un monovolum i un camió cisterna.

―Et felicito fillet! ―va dir la professora―. De gran seràs un bon enginyer de ponts i camins.

―Sí, com el pare ―va afegir en Josep Lluís satisfet.

―I tu Carla, què estàs fent?

La Carla ja havia omplert tres fulls i ara estava passant a net el dibuix final.

―Senyoreta, estic dibuixant a la mare amb un abric de pelfa que he creat expressament per ella.

La professora va mirar el dibuix atentament i va riure per sota el nas. La mare de la Carla, aquella dona rodanxona i baixeta que la va a buscar cada tarda, no té res a veure a la dona rossa i esvelta del dibuix. “Com un ou a una castanya”, va pensar.

―Molt bé Carla, es nota que estimes molt la mare. De gran seràs una dissenyadora de prestigi.

―No sé senyoreta... No m’acaba de convèncer el color. Puc repetir-lo?

La professora va obviar la demanda de la Carla i va prosseguir la revisió dels dibuixos. A la segona fila, l’Enric mirava desconfiat com la Maria agafava llapissos de la seva capsa de colors Caran d’Ache.

―Nens, com va per aquí? ―va demanar la professora.

―Molt bé senyoreta. Compartim els colors i ens ajudem ―va contestar l’Enric amb murrieria.

―Així m’agrada! Que aprengueu a cooperar ―va afirmar satisfeta la mestra―. Explica’m la teva obra, Enric.

―És la façana de la sucursal del Banc Central de davant de casa.

Un rètol grandiloqüent de l’entitat bancària, escudat per dos arbres de copa verda i ampla, ocupava l’espai central del full. Un grup de tres persones minúscules completaven el dibuix.

―Molt corporatiu ―va sentenciar la professora―. Seràs un banquer fructífer. I tu, Maria?

―Encara no he acabat, senyoreta... Però estic dibuixant un cangur amb la seva cria a la bossa.

―Molt original Maria! M’agrada molt ―la professora, emocionada―. Seràs una bona mare.

―Gràcies senyoreta. Vull tenir tres filles que es casin amb tres prínceps.

Al marge de la conversa, en Blai seguia dibuixant amb afició.

―Blai, com ho portes? ―va preguntar la professora.

―Jutgi-ho vostè mateixa, senyoreta.

Es va apropar i va observar el dibuix amb interès.

―Oh, un lleó, el rei de la selva. Veig que per aquí darrera us agraden molt els animals...

―No és un lleó, senyoreta. És un lligre ―va especificar en Blai.

―Un lligre? I què és això, maco?

―Un lligre és el resultat d’un creuament entre un lleó i una tigressa. És el felí més gran que es coneix, senyoreta.

―I com ho saps tu això? ―va interrogar-lo la mestra encuriosida.

―Ho vaig llegir en una revista, senyoreta.

―I això que estàs dibuixant ara és un altre lligre?

―No senyoreta. És un tigró.

―Un tigró?

―Sí, el fill d’un tigre i una lleona.

―Blai, tu què vols ser de gran? ―va preguntar la professora desconcertada.

―Jo escriptor, senyoreta.

Pobret, passarà gana, va pensar la professora. Mentrestant, en Blai dibuixava les ratlles del tigró sense immutar-se. 

Coordenades

De vegades has de pujar a un cim boirós per veure les coses clares

Coordenades

Que cada dia sigui tota una vida

Coordenades

"Si vols avançar sempre en l'infinit,

recorre tots els àmbits del finit".

Goethe

"La flor més grossa del món", un conte de José Saramago

Coordenades

Fes surf en un mar de llàgrimes.

Coordenades

No tinguis el rellotge. Tingues el temps.

El poder de l’etiqueta

Sento una barreja entre temor i ràbia de les persones que van per la pida penjant etiquetes a la gent. Aquest és un “ximple”, aquest altre és “boig” i el de més enllà és “curt de gambals”. Etziven la seva adjectivació cruel i despiatada sense parar a pensar en les possibles conseqüències del seu excedent de verbositat. Aquesta és una pràctica que es reprodueix a tots els nivells estamentals: des de la més petita de les societats, com el pati d’una escola, fins a les més complexes com les audiències dels mitjans de comunicació.

El pati d’una escola sol acollir les manifestacions més primerenques de la generació d’estigmes. Recordo el cas d’un company de classe a qui van penjar l’etiqueta de dir “parides”. Sí, aquesta era la paraula concreta. “Parida”: idea absurda, broma fàcil, sense gràcia, poc elaborada. Doncs per culpa d’aquella “parida”, el noi va haver d’abandonar l’escola. Aquell estigma li va fer la vida impossible.

Un altre cas és el d’un cap que categoritza els seus col·laboradors amb un subjectivisme criminal i miop. Fruit d’això, cessen un d’ells. L’etiqueta s’havia imposat a la persona. Ara busca feina però, en els cercles laborals de la seva professió, apareix amb insistència l’etern estereotip.

Michel de Foucault relaciona “poder” amb “coneixement”. El pensador francès considera que el poder és la suficiència de construir discursos dominants i imposar-los a la resta. Així doncs, els poderosos són els que tenen la capacitat de categoritzar; de penjar etiquetes. Avui dia, la creació de discursos dominants passa pel control i manipulació dels mitjans de comunicació de masses. Aquest poder pot, per exemple, equiparar Islam amb terrorisme.

La dominació és el que possibilita que recordi el meu antic company de classe i vegi un “paridero”, que pensi en el meu excompany de feina i vegi un “incompetent” o que em creui amb un musulmà i vegi un “terrorista”. Si analitzem profundament l’arrel de les nostres concepcions ens adonarem que la majoria són gratuïtes i banals. Per això, a l’hora de categoritzar a les persones no fem com aquell que mira l’etiqueta de l’ampolla i no tasta el vi.

Article publicat a la revista Valors

Coordenades

S'han d'omplir els anys de vida, i no la vida d'anys .

Decreixement per viure

Ja ho diu el nou adaggi: l’alienació és general. Tots ens hem convertit en presoners del sistema econòmic. L’inversor pels seus guanys, el traballador pel seu salari, l’Estat pels impostos i tots nosaltres pels deutes. El capitalisme ens ha convertit en addictes a l’acceleració, el consum, l’espectacle i la competició. Aquesta depedència és la millor garantia de continuïtat d’un sistema que legitima les desigualtats. Per exemple, el 80% de la població viu sense nevera ni automòbil i el 94% mai han agafat un avió. En aquest context, es fa necessariària una nova autodeterminació: el decreixement per viure.

Jim Merkel a Simplicidad Radical. Huellas pequeñas en una tierra finita ens guia cap a l’objectiu personal de la sostenibilitat i ofereix una proposta per reduir la nostra petjada ecològica per ser més equitatiu entre totes les persones, espècies i generacions. En aquest sentit, el llibre ens planteja la següent situació. Imaginem-nos que som els primers a accedir a un bufette lliure que a més d’aliments també inclou tot el necessari per viure: refugi, recursos, roba, sanitat i educació. Llavors, què ens posarem al plat? ¿com sabrem quina és la quantitat que podem agafar per a que quedi per tota la cua? Com a resposta a això, l’any 1995 es va fundar a Estats Units el Projecte de Vida Global (Global Living Project) amb la finalitat d’establir com viure de manera sostenible d’acord, no solament amb la totalitat de la població humana sinó, també, amb les altres espècies estimades i les generacions advenideres. Per aquest motiu, cal un consum responsable que atengui a l’impacte sobre el medi ambient, l’explotació laboral i el comerç just, entre d’altres. A mesura que aprofundim l’anàlisi dels productes que consumim podem arribar a qüestionar-nos: “Tinc el control del que em serveixo al plat?”.

Sense anar més lluny, durant aquestes vacances vam fer una excursió al Santuari de Bellmunt a Osona. Una vegada vam arribar a dalt, ens vam topar amb un cartell a l’entrada del refugi: “Aquest establiment no ven Coca-coles. No a la guerra”. Pel que es veu, l’alienació no és del tot general; o almenys a Bellmunt. Ja ho diu el darrer de la cua del buffette: decrèixer és el futur.

Article publicat a la revista Valors (setembre de 2007)

"Un vell"

UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
Inclinat sobre la taula, seu un vell,
Amb un diari al davant, sense companyia.
I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!
I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
Com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.
Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.

Konstandinos Kavafis

Visquem de tal manera que quan siguem grans no ens passi com el vell de Kavafis. Tal com ens recorda la Dansa de la Mort de Verges, “Lo temps és breu”. Així, doncs, aprofitem-lo.

Última visita

A primera vista, sembla que no hi ha gaire que explicar de l'home que descansa a la butaca. Si em refereixo al que poden veure vostès mateixos, anotarem el següent: cara perplexa, mirada trista, braços decaiguts i immobilitat gairebé continuada únicament interrompuda per algun badall. D’acord amb el que observen, potser pensarien que és un jubilat que no encerta a omplir els buits del dia a dia. Però pel bé d'aquesta història i de la seva lectura, em veig obligat a intervenir: l'home que descansa a la butaca és un malalt d'Alzheimer. Continuant la intromissió, els informo que és metge, i dic "és" i no "era" perquè, sense dubte, metge es neix i metge es mor. Encara que un no exerceixi, sempre s'és i sempre es serà. Han estat més de cinquanta anys de dedicació absoluta als seus pacients, i ara... Compte! Sembla que ens ha sentit i torna d'algun lloc imaginàriament remot. La incomoditat de saber que parlen d'un mateix el deu haver posat en alerta. Ens saluda amablement amb una alegria intensa i inusual que poc durarà. Aviat tornarà a aquest misteriós estat, a aquesta mirada perduda. Què passarà pel cap en aquests moments? Permetin-me que no els contesti. Qualsevol elucubració en aquest sentit seria una especulació gratuïta que aquesta història no mereix.

Com a compensació, els explicaré l'origen del blau que té sota el genoll esquerre. S’havien fixat? Fa un parell de dies, un esclat sobtat de lucidesa el va aixecar de la butaca. Sigil·losament ―com el felí que aguaita la seva presa― va lliscar per les escales fins arribar a la porta. La fortuna, que sempre somriu el nen entremaliat, va voler que la porta estigués oberta. Amb decisió, es va dirigir a la portella del jardí, la que dóna directament al carrer. Però, decepció!, La porta ―aquesta sí― estava tancada amb clau. Així és la vida ―devia pensar el doctor― de vegades t'obre una porta, però immediatament, et tanca la següent. El doctor mai va ser home que es doblés fàcilment; fins i tot, davant aquesta adversitat. Sense dubtar, va agafar una cadira del jardí, va pujar-hi i va iniciar la maniobra d'escalada. En aquell precís moment, en la coordenada temporal van coincidir el moviment de la cama i el crit estremit de la dona del doctor, que per primera vegada apareix en el relat. Així, doncs, li donem la benvinguda. El seu patiment i la seva dedicació ho fan necessari. Com a conseqüència del crit, de l'ensurt o vagin vostès a saber, el nostre doctor es va desplomar cadira avall.

Potser algun lector s’haurà adonat de l'ús del determinant "nostre", llicència que no és casual ni respon a un intent subtil de captatio benevolentia. Simplement és "el nostre doctor" per la senzilla raó que nosaltres som "els seus" pacients. Però no ens desviem de la història i fem èmfasi en l'escandalosa reprimenda de la dona. El doctor deixa anar un plor cabalós al que la dona respon amb una llàgrima seca i silenciosa. Aquesta és la discussió de cada dia. El doctor vol anar a visitar al consultori, ell es deu a tots els seus pacients, als malalts que estaran esperant amb el seus dolor que la infermera els faci passar. Ens fem ressò de la seva lament: "Quin sentit té estar prostrat en aquest butaca?". Les parets entapissades de l'habitació li cauen a sobre. Sempre va anhelar la llibertat i, fins i tot, alguna vegada, va somiar que la tenia. "No era un somni, imbècil!", podem escoltar de fons.

De jove, va desitjar un veler per solcar els mars amb la Teresa. En aquella època recordava el seu nom... Ara, es consumeix en aquesta butaca amb la mirada perduda cap a algun lloc, segurament, a la seva consulta mèdica. Permeti'm a aquestes alçades de la narració, la gosadia d'explicar la meva primera visita amb el doctor. Aleshores, hauria de rondar la trentena d'anys. La meva mare s’afligia d’un dolor a l'esquena i vam anar a buscar remei a un metge que ens havia recomanat un veí. D'aquella visita, la meva mare va sortir molt alleujada i jo, molt enamorat d'una infermera, que més tard, descobriria que era la filla del doctor. Pocs anys més tard, ens vam casar i el doctor es va convertir en el meu sogre. En aquests moments, torna a mirar-me i somriu. Dubto que s'hagi reconegut en la història i que em reconegui com a pare dels seus néts. Tant se val! Li cobreixo les cames amb la manta. Descobreixo nous blaus en el seu cos fatigat. Cada un d'ells fa referència als seus pacients, a l'estimació que sempre els va processar. Ara, l'home que seu a la butaca dorm plàcidament. A primera vista no hi ha gaire que explicar, però només ell sap que està a punt d’iniciar un viatge sense bitllet de tornada, creuant l'horitzó amb el veler que mai va tenir.

Dedicat a la memòria del Dr. Francesc d’Assis Herrera Casas ( 1925-2003)

Cabrils, octubre del 2005

¿Haremos un mundo mejor?

El coche está aparcado en el mirador de Collserola. Lucas y Mercedes se observan y sonríen con la mirada. Ante ellos, las luces de Barcelona tiñen la noche con un halo anaranjado.

―Pon “Papá cuéntame otra vez” de Ismael Serrano... ―pide Mercedes, caprichosa.
―¿Otra vez? ¡Vas a rayar el cedé!
―No me canso de escucharla. ¿Sabes porque me gusta?
―¿Porqué los tiempos pasados te parecen mejor?
―¡Hablas como la Karina, tontín! Me gusta porqué tiene mucha vigencia: desigualdad, pobreza, guerras…
―¿Y eso es bueno o malo? Quiero decir si no somos responsables por no haber cambiado nada…
―¡No seas tan pesimista! Salimos a la calle para manifestarnos en contra de la guerra de Iraq y del Plan Bolonia y a favor del Estatut… Alguna cosa habremos logrado…
―¿Qué cosa? Hubo guerra, se aplica Bolonia y nos han recortado el Estatut por todas partes.
―Lucas, dices esto porque estás nervioso por los trimestrales.
―Estudiamos una carrera y dos posgrados, no encontramos trabajo de lo nuestro y encima somos mileuristas… ¿Cómo nos vamos a independizar así?
―De entrada, dejando de banda esta actitud victimista ―responde Mercedes con cierto enojo―. Hemos tenido todo lo que hemos querido. Así que no te quejes.
―Está bien… No me riñas más. Ya abandono el muro de las lamentaciones.
―Piensa, por ejemplo, en el inventor de facebook o los jóvenes de la plaza Tahrir de Egipto. ¿Acaso no han cambiado el mundo?
Lucas asiente con la cabeza y besa suavemente a Mercedes.
―¿Y nosotros, haremos un mundo mejor? ―pregunta Lucas.
―No lo sé. Quizás el mundo nos hará mejores a nosotros.
―Bonita respuesta. Quedaría bien en una canción de Serrano.

El ruido del motor retruena en medio de la noche y los dos jóvenes emprenden la vuelta a casa. Lucas acompaña Mercedes a casa de sus padres y se despiden con un beso y un «Te quiero». En pocas horas, la ciudad se despertará ajena a sus sueños.

Publicat a la revista El Ciervo.

La importància del "junts"

Foto: Esquerra Mataró

ERC de Mataró ha actuat com a llebre dels republicans a la comarca amb l’anunci d’una gran coalició independentista amb Reagrupament, la plataforma ‘Junts decidim’ ―formada per membres del Mataró decideix― i militants de SI a títol individual― de cara a les eleccions municipals del 22 de maig. D’altres seccions locals d’ERC del Maresme han vist en aquest acord la via a seguir i, segurament en els propers dies, s’anunciaran coalicions similars. Així, doncs, és important remarcar el lideratge de Mataró dins d’ERC que, tot sigui dit, en els darrers anys ha estat baix.

La cuina del pacte no va ser fàcil; però al final es va arribar a una entesa integradora que pot donar ales als republicans en una conjuntura general de tendència a la baixa. Això reforça el tàndem electoral format pels actuals regidors ―Francesc Teixidó i Sergi Penedès― perquè els situa com a polítics de tarannà dialogant que poden arribar a consensos. De fet, aquesta és la característica essencial de la punta de la llança republicana: Francesc Teixidó, l’home tranquil. El seu treball de formiga, silenciós però efectiu, assoleix petits èxits que sumats, poden esdevenir triomfs.

Aquest savoir faire ha permès que la secció local d’ERC a Mataró sigui una bassa d’oli després de diverses sacsejades pretèrites. Això possibilita que, per primer cop, hi hagi continuïtat a les llistes electorals. En aquest sentit, plantejar uns comicis des de la pau espiritual ja és un primer triomf. Reunir diverses sensibilitats independentistes sota un mateix paraigües representa un segon triomf. I augmentar la representació municipal seria el pòker d’asos. Deixem el repòker per l’aritmètica.

Article publicat a "MataróNotícies".

Existeixen els secrets?

Després de reflexionar sobre la intimitat de la mà de Valors, la revista El Ciervo em convida a respondre la següent pregunta: "Existeixen els secrets?". Després de rumiar-ho una mica, els hi vaig enviar aquest breu text:

“No se lo diga a nadie, ¿eh?”, “Es un tema confidencial, ya sabes”, “¿Cuento con tu discreción?” o “Sólo lo sabemos tu y yo”. Diferentes recetas para hacer correr un secreto como la pólvora. Si de verdad usted quiere conservar un secreto, no lo cuente. Por lo contrario, tarde o temprano saldrá a la luz. Los humanos somos indiscretos por naturaleza. Mi abuelo siempre explicaba que cuando abrió su consulta médica, suplicó astutamente a los primeros pacientes que, bajo ningún concepto, explicarán a nadie que se habían visitado allí.

―¿Y eso por qué doctor? ―preguntaban fisgones.
―Porqué acabo de empezar y no me gustaría morir de éxito…

A los pocos días la sala de espera se quedó pequeña.

Intimitat

Aquesta setmana vaig participar a la tertúlia radiofònica de “Valors a peu de carrer” ―un programa dirigit magistralment per en Joan Salicrú i l’Eulàlia Tort― per parlar sobre la intimitat; juntament amb el filòsof i bon amic, Jordi Carcasó. En aquest context, m’agradaria compartir una frase d’en Carcasó reflexionant sobre la necessitat de l’espai íntim per coneix-se’ns interiorment: “El silenci no és una cosa muda; és allò que suggereix”.

Us deixo l’enllaç del programa.

Democràcia nua

Diuen que una vegada es van reunir tots els conceptes polítics a l’Acròpolis d’Atenes. Diuen que va ser la Democràcia qui va convocar a tots els col·legues per debatre sobre el deteriorament de la seva salut produït per la crisi de credibilitat entre els votants. Organitzar una cimera política d'aquesta envergadura no va ser empresa fàcil. Els primers contratemps es van produir en el propi si familiar: les dues filles de la Democràcia defensaven posicions antagòniques sobre com organitzar l'esdeveniment. La Democràcia Participativa sostenia que la reunió s'havia de celebrar mitjançant una assemblea general on tothom tingués veu i vot. En canvi, la Democràcia Representativa secundava la via parlamentària, on estiguessin representats els principals actors polítics. Al final es va imposar aquesta última per motius logístics. No obstant això, l'assemblea tampoc hagués estat possible perquè pocs dies després d'haver rebut la convocatòria, l'Abstencionisme va anunciar que no assistiria perquè havia quedat per anar a la platja amb unes amigues. Qui tampoc aniria seria el Totalitarisme, però no per problemes d'agenda, si no perquè no volia contribuir a la millora de salut de la Democràcia. Com a antídot contra les primeres baixes, la Democràcia va començar a rebre confirmacions d'assistència. El primer a fer-ho va ser el Lideratge, seguit de l’Activisme i la Participació Ciutadana.

Pocs dies abans de la celebració de la cimera política, l’Antiglobalització ―acompanyada d’un nombrós grup de joves― va acampar davant dels Propileus en motiu de protesta per la decisió de la Democràcia de convidar el Mercat. Ràpidament, el Poder va ordenar a la policia acordonar la zona perquè el seu amic, el Mercat, pogués fer acte de presència sense dificultat.

El dia de la reunió la Democràcia va entreveure entre les columnes dòriques del Partenó com la Mobilització Social apressava l'Opinió Pública, l'Interès general, l'Estat del Benestar i els Drets Humans. Més enrere, la República i la Monarquia discutien acaloradament. Per la dreta va fer acte de presència la Dreta i pel costat esquerre, va aparèixer l'Esquerra. També van assistir el Socialisme, el Comunisme i el Liberalisme. El Govern era assetjat per l'Oposició i avançava amb pas dubitatiu. L'Electoralisme, més decidit, anava llançant petons i promeses mentre la Propaganda repartia pamflets.

A poc a poc, els conceptes polítics van anar agafant lloc. El Partidisme es va asseure a primera fila bandejant sense miraments la Sobirania Popular. La Desobediència Civil va cridar que ella no s'asseuria i es va quedar de peu. Per no ser menys, el Radicalisme va decidir abandonar la sala. Enfilant la veu sobre els murmuris i la remor de fons, la Democràcia va demanar atenció per poder iniciar la convenció; tot i que la protesta de l’Antiglobalització i els seus amics ressonava amb força entre les parets de marbre del temple. Però això no semblava inquietar el Mercat, que es mostrava impassible xerrant amistosament amb la Privatització. Seguidament, la Democràcia va exposar els motius que havien precipitat la convocatòria d'aquesta cimera. Concretament, aquests giraven al voltant del seu estat de salut fràgil que havia empitjorat darrerament. Per això, va demanar col·laboració als presents per idear noves fórmules que ajudessin a reforçar-la. Ràpidament, el Conservadorisme va intervenir demanant mantenir les coses tal i com estaven perquè, segons deia, "val més un ocell a la mà que cent volant". La Democràcia va replicar confessant que se sentia sola, deprimida i governada per un fred glacial que li pujava pels peus. En canvi, ella necessitava el fervor de la multitud i l'abraçada càlida de la gent. La Demagògia va interrompre dient que ella tampoc es trobava massa catòlica però que no anava per la vida organitzant encontres com aquest. La Corrupció i el Feixisme es van sumar a la crítica, al mateix temps que la Justícia sortia en defensa de la Democràcia. El Consens va intentar acostar posicions però la polèmica ja s'havia instal·lat a la sala; fet que va aprofitar el Radicalisme per tornar a entrar al crit de “dimissió!”. Paral·lelament, els periodistes no es perdien detall de la discussió i la retransmetien via satèl·lit a tots els racons del planeta.

D’aquesta manera, l’Antiglobalització i els seus camarades es van assabentar de l'algaravia que s'havia muntat dins. Van trencar el cordó policial ―amb el balanç oficial de sis ferits per danys col·laterals― i van accedir al recinte. Un grup de manifestants portava una pancarta que deia "Una altra Democràcia és possible". L’al·ludida, a l’observar aquesta inscripció, va sentir un nus a la boca de l'estómac. Acte seguit, en un rampell de geni, va pujar sobre el púlpit i es va despenjar el llençol pulcre que portava d’abillament deixant a la vista la seva nuesa blanca. Fugaçment, el silenci va emmordassar l’estrèpit general, fet que va aprofitar la Democràcia per afirmar el següent:

―Mireu-me bé. Els hematomes, les rascades i les urpades que presenta el meu cos són conseqüència de la deserció de tots vosaltres. Avui, lluny de col·laborar per trobar un remei que rejoveneixi i curi el meu estat, us heu dedicat a aprofundir més el punxó que afligeix el meu viure.

Dit això, va marxar completament nua, amb pas fatigat i estremint-se a causa de la veritat freda i amargant. De fons, la Demagògia acusava la Democràcia d’autolesionar-se. Però l’ostentació pública del cos demacrat va commoure un grup de gent que espiava recelosament la convenció. Eren els Electors.

Un poeta es va acostar al púlpit des d'on havia intervingut l’organitzadora. Es va agenollar i va recollir el llençol blanc que minuts abans cobria el cos erosionat de la Democràcia. Estava humitós. Va treure la ploma de la butxaca i va escriure: "La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer. La democràcia es presenta nua perquè ha de convèncer". Aquesta és la pancarta que tots hauríem de sostenir. Alta, ben alta, va murmurar. I va trencar a plorar.

Revisió del relat la “Democracia desnuda” de Francesc Ponsa que va guanyar el premi Enrique Ferran de la revista ‘El Ciervo’ l’any 2007.

La nòvia de Saramago

Saramago va morir el 18 de juny de l’any passat; però això no ha estat impediment per silenciar les seves opinions. Diàriament, el seu bloc s’actualitza amb fragments, pensaments i declaracions del Nobel portuguès que no han perdut frescor ni raó. La seva esposa, Pilar del Río ―la Pilar― és la responsable d’aquesta persistència. Prova d'això, és que es resisteix a ser anomenada la vídua de Saramago. No ho vol de cap de les maneres. "Sóc la nòvia de Saramago", diu.

En alguna ocasió, ha declarat que l’obra de Saramago té el batec de l’eternitat. No hi ha cap dubte. El que tampoc ofereix cap mena de dubte és que Saramago no hagués estat el que ha estat sense ella; sense el seu pilar i fonament.

Aquesta setmana, la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona va ser escenari d'un sentit homenatge a l'escriptor portuguès. M'ha agradat sentir que molta gent el troba a faltar. En aquest context, us deixo l’enllaç de l’entrevista que aquesta setmana Josep Cuní ha fet a Pilar del Río. Val la pena!

També us passo una referència del documental "José y Pilar", un film de Miguel Gonçalves Mendes. Em fa vergonya confensar que encara no l'he vist. Espero fer-ho properament. En aquest sentit, informar-vos que el proper 13 de març, la biblioteca de Saramago a Tías (Lanzarote) es podrà visitar cada matí.

Saramago segueix ben viu i això és gràcies a la seva nòvia.

Llegim i parlem de “Se sabrà tot”, de Xavier Bosch

Aquesta tarda he moderat una nova tertúlia literària a la Biblioteca de Cabrils. Aquesta vegada, el llibre que els hi vaig proposar a les meves intrèpides lectores va ser “Se sabrà tot” de Xavier Bosch. En termes generals, el llibre els hi va agradar per l’estil àgil i directe i per l’actualitat dels temes que aborda (crisis del periodisme, terrorisme islàmic, corrupció, etcètera). La propera tertúlia que moderaré serà passat l’estiu i el llibre escollit és “El gran Gatsby” de Francis Scott Fitzgerald.

Lectures que he fet aquests dies i que us recomano:

“El club dels optimistes incorregibles” de Jean Michel Guenassia
“Sense embuts” i “A la llum de la lluna” d’Andrew Matthews

Montgat-Montegato

Venint de Barcelona per l’autopista, la visió dels tres edificis alts i eminents de Montgat ens indiquen que estem entrant a la comarca del Maresme. Podríem dir que Montgat és el primer tastet de Maresme. La seva situació estratègica ―a tocar de Badalona i a un cop de roc de Barcelona― i les seves comunicacions ―tren, carretera general i autopista― l’han convertida en un apreciat lloc per viure-hi que permet gaudir de les comoditats de la ciutat amb la qualitat de vida que ofereix un poble del litoral. «Viva todo el año donde le gustaría veranear», resava un conegut anunci d’una zona residencial. Això ha provocat un augment de la població montgatina que ha implicat, entre d’altres aspectes, un augment de la ràtio de regidors a l’Ajuntament. En aquest sentit, passaran dels 13 regidors actuals a 17. Aquest nou coeficient de representants locals permetrà que Ciutadans, el partit que ha fet bandera de la discriminació del castellà, obtingui el seu primer regidor a Montgat i, per extensió, a la nostra comarca. Tant a les eleccions municipals del 2007 com a les recents del Parlament, Ciutadans va superar mínimament el llindar del 5% dels vots a Montgat; percentatge a partir del qual pots entrar en la repartició dels regidors mitjançant la Llei d’Hondt. L’any 2007 no va ser possible; però el proper 22 de maig ho serà. Així, doncs, la porta del Maresme tindrà un electe de la formació que s’ha alineat al costat de les sentències del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i del Tribunal Suprem contra l’immersió lingüística. El partit dels Rivera, Espada, Caja, Boadella, De Carreras i Pericay tindrà veu institucional a Montgat. Caldrà veure si en un futur aquesta representació s’estendrà a d’altres municipis maresmencs o si, pel contrari, es concentrarà, testimonial, a la porta d’entrada de la comarca. A aquest dubte li afegeixo dos de més banals. Primer: aplicaran el bilingüisme militant al topònim (Montgat-Montegato)? Segon: també es despullaran com a l’anunci televisiu de l’Albert Rivera?

Article publicat a Mataró Notícies.

Contrabandistes d’intimitat

Paguen 150.000 euros per una foto on apareguin junts en Gerard Piqué i la Shakira. Són joves, guapos i famosos. Per això, el preu de la seva intimitat està pels núvols (malgrat la crisi) i els paparazzis els persegueixen incansablement per rapinyar la desitjada fotografia. Fent càlculs ràpids, un mileurista hauria de treballar més de dotze anys per reunir aquesta xifra de diners. Si jo fos en Piqué, em faria una foto amb la cantant colombiana passejant per Sitges agafats de la mà, exhibint una actitud afectuosa, i la faria pública. No ho faria (únicament) per fer dentetes. Vendria l’exclusiva i donaria la morterada de bitllets a la lluita contra la fam; sense manies. M’aprofitaria d’aquest sistema pervers per fer-li pujar els colors. Seria una mena de Robin Hood de la premsa rosa.

Tanmateix, seria injust culpar únicament la premsa del cor d’aquesta situació anòmala en què la intimitat s’ha convertit en una mercaderia de compraventa. D’una banda, són molts els famosos que han acceptat aquest regateig venent exclusives de casaments, naixements, nuviatges i un llarg etcètera. N’és exemple el muntatge que van protagonitzar la model Mar Flores i l’ociós Conde Lequio en la cambra d’un hotel de Roma. La foto de la parella en un llit de llençols blanquíssims, ben agafadets i amb cara luxuriosa va aparèixer a la portada d’Interviú. Saltava a la vista que aquella foto era consentida. Però el que frega l’absurd és que aquesta categoria de famosos s’enutgin visiblement quan algun càmera els grava en un moment que consideren inapropiat. Segurament, molts recordareu el numeret d’aquella parella, la del torero i la folklòrica, a l’aeroport de Barajas arremetent contra els periodistes que els esperaven. “¿No hay una policia aqui?”, clacava Rocío Jurado. Quan els convé venen la seva intimitat sense miraments; i quan no els interessa ―o estan cansats, o no estan maquillats...― carreguen els neulers contra la mà que els dóna de menjar exigint, fins i tot, l’empara policial. La intimitat s’ha de gestionar. S’ha de fer respectar. No pot ser que un dia ens despullem de cap a peus per a una revista i l’endemà posem una querella contra un mitjà per haver-nos robat un nu en una platja d’Eivissa.

Per altra banda, si les revistes del cor paguen aquests dinerals per exclusives és perquè els hi surt rendible. Han de vendre moltes revistes per poder permetre’s el luxe de pagar 150.000 euros per una foto. Això vol dir que es consumeix molta premsa rosa. En aquest sentit, m’agradaria que algun d’aquests voraços lectors m’expliqués amb quina finalitat llegeixen aquest tipus de revistes. Curiositat? Tafaneria? Coneixement? Entreteniment? Vouyeurisme? Què els aporta saber que Màxim Huerta, col·laborador d’Ana Rosa Quintana, celebri els 40 anys entre amics? O que Isabel Preysler i Carmen Martinez-Bordiú es retrobin en un funeral? O que Penélope Cruz pugui tenir una depressió post part? Totes aquestes notícies apareixen a la premsa del cor d’aquests dies. Retornant a l’argument central sobre el mercadeig de la intimitat, podem afirmar que existeix oferta i demanada. Mercader i consumidor. Famós i maruja. Això explica que programes com Gran Hermano funcionin a les graelles televisives. A la primeria ens ho van vendre com un experiment sociològic quan, en realitat, es basava en l’instint gregari de mirar pel forat del pany. No hi havia relat; ni argument. Tampoc missatge. Simplement, xafarderia. Espionatge. Carnassa. Retornem obtusament a l’època dels romans; però sense èpica. Els coratjosos gladiadors han estat substituïts per personatges grotescos.

Mereix una menció a part el cas de la gent que no viu de l’explotació de la seva imatge i, fatalment, es troben enmig d’aquest espectacle circense. Recentment, ha aparegut un cas a la premsa que ho il·lustra perfectament. Em refereixo al suposat idil•li entre Telma Ortíz ―germana de Doña Letizia― i un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona que ha transcendit a l’opinió pública degut a la publicació d’unes fotos on se’ls veu baixar d’un cotxe a la nit. Ell sosté paternalment el fill de Telma mentre ella baixa del vehicle. A la notícia s’afirmava que venien de passar el dia a Lleida on havien estat convidats com a companys de feina. La publicació d’aquestes fotos està justificada? Tenen interès periodístic? Jo crec que no. Primer, perquè la protagonista no és un personatge públic: és “la germana de...”. I segon, perquè són fotos especulatives. En qualsevol cas, les dues persones han vist clarament vulnerat el seu dret a la intimitat. Sense voler-ho, s’han trobat a l’ull de l’huracà mediàtic.

La intimitat personal és un espai reservat i intransferible que no s’ha de veure vulnerat; sobretot per aquells que no consenten la intromissió. És més: s’ha de protegir. Les xarxes socials han engrandit el foradet del pany per on mirem. No tenim recança a publicar les nostres fotos i fer-les visibles mundialment. Càmeres de televisió, videovigilància, fotografies al facebook, pagaments amb targeta de crèdit... qualsevol detall pot desfer una pretesa intimitat. L’espai íntim ha esdevingut un paradís reductible. Una simple foto amb un mòbil ens pot amargar la vida. Planyo en Piqué i la Shakira perquè mai podran gaudir d’un acte tan quotidià com prendre un simple cafè a les Rambles sense el pes de les mirades foranies. Però també planyo el paparazzo que els segueix nit i dia perquè ell tampoc ho podrà fer. De vegades, és el perseguidor qui es troba acorralat.

Article publicat a la revista Valors (www.valors.org)

El Maresme: què tenim?

El Quim, a l’anunci, fa un posat seriós abans de preguntar: “Què tenim?”. Doncs, tenim una comarca allargassada i mogudeta. Amb un poble, Arenys de Munt, que va organitzar la primera consulta per la independència de Catalunya. Tenim un mar blau i gris, amb un alguer subaquàtic a Mataró i platges sense sorra a Cabrera i Vilassar. Tenim rieres ―en plural―que, de vegades, es desborden i ―en singular― una sèrie de televisió que et desperta la gana. Per això, tenim els pèsols i la coca de Llavaneres. Tenim les Mataró potatoes i les patates Torres amb salsa Espinalé pel vermut. I un glopet de Calisai. O una ampolla de Vi d’Alella. O de tot una mica a la Mostra Gastronòmica de Cabrils, o quelcom més refinat al restaurant de la Ruscalleda. Tenim les Festes Majors: els pirates a Premià de Mar i les Santes a Mataró. Tenim l’Orquestra Girasol. I La Trinca, originària de Canet. I l’Espartac Peran cada Divendres. Tenim el Ple de riure del Masnou. Ja, ja ja! Tenim l’Oktoberfest de Calella i les guiris desacomplexades a l’estiu. I els estiuejants de tota la vida. Tenim els forçuts d’Argentona que aixequen càntirs plens d’aigua.

Tenim una llarga història al darrera; des de l’època dels ibers amb els poblats de Vilassar de Dalt o Cabrera de Mar. Però també tenim modernisme de la mà de Puig i Cadafalch, a Argentona, o de Domènech i Muntaner amb la seva Casa museu a Canet. Hem passat a la història per posar una teuladeta sobre un rellotge de sol a Sant Pol (quina hora és?) o per penjar ases al campanar de Vilassar de Dalt. Ep, els de la capital de comarca tampoc s’escapen! Mireu com són que van construir un capgròs amb el cap tan gran que no passava per la porta...

També tenim el castell de Burriac i la cursa nocturna “Burriac atac!”. I ben a prop, el turó de Montcabrer; des d’on es veuen alguns hivernacles. Tenim el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya a Vilassar de Mar; tot i que cada cop queden menys vivers. I menys pagesos. Però no defallim perquè tenim en Pep Riera i el reducte de les Cinc Sènies. Tenim la primera via de pagament (ai, els eterns peatges!) i la primera línia de tren, ara fa més de 150 anys i encara funciona amb dificultats. Si Miquel Biada aixequés el cap...

Però tenim molta cultura i... de la bona! Tenim el Festival de Música clàssica de Santa Florentina. I el Festival Shakespeare (“ser o no ser. Aquesta és la qüestió”). I hem tingut molt bons escriptors com Prudenci Bertrana, Vicenç Riera i Llorca o l’Albert Manent. Sense oblidar l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada, de Tiana i el filòleg Joan Coromines, mort a Pineda de Mar. Tenim la Fundació Palau i Fabre a Caldetes i el flamant Museu Bassat a Mataró.
Tenim patrimoni monumental ―com la Basílica de Santa María de Mataró― i patrimoni immaterial per a la Humanitat ―els castellers―, amb els Capgrossos de Mataró com a colla de gamma extra. Tenim tradició i folklore, però també innovació; com el TecnoCampus Mataró-Maresme.i el primer “home cyborg”. Som una de les comarques amb més blocaires per metre quadrat. Tenim el màxim exponent del periodisme 2.0, en Saül Gordillo, i una versió maresmenca del “Premi Blocs” que organitza el Diari Maresme. També tenim la Maresmefera capitanejada per l’incombustible Vilapou.

Som seny i rauxa. Som mar i muntanya. Som i serem gent del Maresme i valorem les coses d’aquí; les de casa. Per això, som el que tenim i, sobretot, el que volem tenir.

Article publicat a Mataró Notícies.

Eleccions municipals (2): cara a cara a Mataró?

Ahir, en aquest mateix espai, reflexionàvem al voltant del difícil escenari en que es celebraran les eleccions municipals i apel·làvem a la responsabilitat per no caure en pous estèrils. En aquest sentit, serà essencial que les candidatures afinin al màxim les seves propostes programàtiques per esdevenir seductores als ulls dels electors. Ara més que mai, les sigles no seran determinants de per se. L’embolcall no serà suficient. Les cares tampoc. La clau de volta d’aquestes eleccions serà la capacitat de presentar un model de ciutat adaptat a les permeabilitats de la situació econòmica actual. És a dir, que respongui amb garanties les següents preguntes: Com generar ocupació a Mataró? Com dinamitzar la ciutat? Com ajudar el sector tèxtil? Com integrar la immigració? Etcètera.

No descobreixo la sopa d’all si afirmo que, probablement, el proper alcalde de Mataró serà Joan Antoni Baron (PSC) o Joan Mora (CiU). En l’àmbit municipal, la capital del Maresme sempre ha estat un feu socialista inexpugnable. Però el desgast de trenta anys de govern i els bons resultats de la federació nacionalista a Mataró a les passades eleccions autonòmiques (mai fins ara havien tret més de 20 punts al PSC), obren la porta de l’alcaldia a Mora. L’aritmètica serà decisiva.

En aquest context, considero que un cara a cara entre els dos polítics amb més números de convertir-se en alcalde està plenament justificat i despertaria un gran interès ciutadà. És més: crec que democràticament seria positiu. Així, doncs, reivindico des d’aquesta humil tribuna d’opinió el debat Baron-Mora per confrontar idees i propostes sobre el model de ciutat. Evidentment ―i m’anticipo així a qualsevol crítica al respecte―, aquest debat no ha de ser substitutiu del de totes les formacions polítiques. Ans el contrari: ha de ser complementari i pot ajudar a centrar la campanya.

Obama-McCain. Zapatero-Rajoy. Solbes-Pizarro. Hereu-Tura. Per què no un casolà Baron-Mora?

Article publicat a Mataró Notícies.

P.D. En Jordi Surinyach, a la seva píldora d'opinió al Capgròs, també advocava per un cara a cara mataroní.

Eleccions municipals (1): responsabilitat o frustració

Les eleccions municipals del 22 de maig són a tocar. Els partits comencen a engegar la maquinària per fer front a unes eleccions terriblement complicades donada l’actual situació econòmica. D’una banda, els ciutadans demanen solucions reals contra la crisi. L’atur creix, les ajudes es retallen i la bola cada cop es fa més gran. La gent vol sentir propostes realistes i efectives. És l’hora del pragmatisme. Per això, els discursos retòrics seran castigats electoralment. Els eufemismes (civisme, cohesió, participació, sostenibilitat, dret a decidir...) ja no serveixen. Els hem gastat. Els hem buidat de contingut.

Per l’altra, les arques dels ajuntaments estan buides. L’Administració Local no disposa de recursos suficients per donar resposta a les demandes vitals de la ciutadania. Es carrega els ajuntaments de noves competències sense el finançament pertinent. A més, se’ls prohibeix endeutar-se, se’ls retalla la participació en els tributs de l’Estat i s’ajorna sine die la revisió del sistema de finançament local. Tot plegat sembla conduir-nos a una espiral de frustració col·lectiva.

En aquest context, urgeix que tots plegats desenvolupem l’exercici de la responsabilitat. Els partits polítics han d’obrir-se a la ciutadania, crear sinergies i no contribuir a fragmentar (més) l’escenari sociopolític. És recomanable no concórrer a les eleccions municipals si no es disposa d’un projecte sòlid i meditat de ciutat que aporti solucions. D’acord amb això, els ciutadans hem de ser conscients que l’Administració no ens ho pot arreglar tot. Nosaltres també hem de posar de la nostra part i recuperar la cultura de l’esforç tan anostrada.

Sense aquesta responsabilitat compartida correm el risc d’entronar el populisme com a fals remei. O dit d’una altra manera: deixar que la guineu guardi el galliner.

Article publicat a MataróNotícies.