Paguen 150.000 euros per una foto on apareguin junts en Gerard Piqué i la Shakira. Són joves, guapos i famosos. Per això, el preu de la seva intimitat està pels núvols (malgrat la crisi) i els paparazzis els persegueixen incansablement per rapinyar la desitjada fotografia. Fent càlculs ràpids, un mileurista hauria de treballar més de dotze anys per reunir aquesta xifra de diners. Si jo fos en Piqué, em faria una foto amb la cantant colombiana passejant per Sitges agafats de la mà, exhibint una actitud afectuosa, i la faria pública. No ho faria (únicament) per fer dentetes. Vendria l’exclusiva i donaria la morterada de bitllets a la lluita contra la fam; sense manies. M’aprofitaria d’aquest sistema pervers per fer-li pujar els colors. Seria una mena de Robin Hood de la premsa rosa.
Tanmateix, seria injust culpar únicament la premsa del cor d’aquesta situació anòmala en què la intimitat s’ha convertit en una mercaderia de compraventa. D’una banda, són molts els famosos que han acceptat aquest regateig venent exclusives de casaments, naixements, nuviatges i un llarg etcètera. N’és exemple el muntatge que van protagonitzar la model Mar Flores i l’ociós Conde Lequio en la cambra d’un hotel de Roma. La foto de la parella en un llit de llençols blanquíssims, ben agafadets i amb cara luxuriosa va aparèixer a la portada d’Interviú. Saltava a la vista que aquella foto era consentida. Però el que frega l’absurd és que aquesta categoria de famosos s’enutgin visiblement quan algun càmera els grava en un moment que consideren inapropiat. Segurament, molts recordareu el numeret d’aquella parella, la del torero i la folklòrica, a l’aeroport de Barajas arremetent contra els periodistes que els esperaven. “¿No hay una policia aqui?”, clacava Rocío Jurado. Quan els convé venen la seva intimitat sense miraments; i quan no els interessa ―o estan cansats, o no estan maquillats...― carreguen els neulers contra la mà que els dóna de menjar exigint, fins i tot, l’empara policial. La intimitat s’ha de gestionar. S’ha de fer respectar. No pot ser que un dia ens despullem de cap a peus per a una revista i l’endemà posem una querella contra un mitjà per haver-nos robat un nu en una platja d’Eivissa.
Per altra banda, si les revistes del cor paguen aquests dinerals per exclusives és perquè els hi surt rendible. Han de vendre moltes revistes per poder permetre’s el luxe de pagar 150.000 euros per una foto. Això vol dir que es consumeix molta premsa rosa. En aquest sentit, m’agradaria que algun d’aquests voraços lectors m’expliqués amb quina finalitat llegeixen aquest tipus de revistes. Curiositat? Tafaneria? Coneixement? Entreteniment? Vouyeurisme? Què els aporta saber que Màxim Huerta, col·laborador d’Ana Rosa Quintana, celebri els 40 anys entre amics? O que Isabel Preysler i Carmen Martinez-Bordiú es retrobin en un funeral? O que Penélope Cruz pugui tenir una depressió post part? Totes aquestes notícies apareixen a la premsa del cor d’aquests dies. Retornant a l’argument central sobre el mercadeig de la intimitat, podem afirmar que existeix oferta i demanada. Mercader i consumidor. Famós i maruja. Això explica que programes com Gran Hermano funcionin a les graelles televisives. A la primeria ens ho van vendre com un experiment sociològic quan, en realitat, es basava en l’instint gregari de mirar pel forat del pany. No hi havia relat; ni argument. Tampoc missatge. Simplement, xafarderia. Espionatge. Carnassa. Retornem obtusament a l’època dels romans; però sense èpica. Els coratjosos gladiadors han estat substituïts per personatges grotescos.
Mereix una menció a part el cas de la gent que no viu de l’explotació de la seva imatge i, fatalment, es troben enmig d’aquest espectacle circense. Recentment, ha aparegut un cas a la premsa que ho il·lustra perfectament. Em refereixo al suposat idil•li entre Telma Ortíz ―germana de Doña Letizia― i un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona que ha transcendit a l’opinió pública degut a la publicació d’unes fotos on se’ls veu baixar d’un cotxe a la nit. Ell sosté paternalment el fill de Telma mentre ella baixa del vehicle. A la notícia s’afirmava que venien de passar el dia a Lleida on havien estat convidats com a companys de feina. La publicació d’aquestes fotos està justificada? Tenen interès periodístic? Jo crec que no. Primer, perquè la protagonista no és un personatge públic: és “la germana de...”. I segon, perquè són fotos especulatives. En qualsevol cas, les dues persones han vist clarament vulnerat el seu dret a la intimitat. Sense voler-ho, s’han trobat a l’ull de l’huracà mediàtic.
La intimitat personal és un espai reservat i intransferible que no s’ha de veure vulnerat; sobretot per aquells que no consenten la intromissió. És més: s’ha de protegir. Les xarxes socials han engrandit el foradet del pany per on mirem. No tenim recança a publicar les nostres fotos i fer-les visibles mundialment. Càmeres de televisió, videovigilància, fotografies al facebook, pagaments amb targeta de crèdit... qualsevol detall pot desfer una pretesa intimitat. L’espai íntim ha esdevingut un paradís reductible. Una simple foto amb un mòbil ens pot amargar la vida. Planyo en Piqué i la Shakira perquè mai podran gaudir d’un acte tan quotidià com prendre un simple cafè a les Rambles sense el pes de les mirades foranies. Però també planyo el paparazzo que els segueix nit i dia perquè ell tampoc ho podrà fer. De vegades, és el perseguidor qui es troba acorralat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada