
A primera vista, sembla que no hi ha gaire que explicar de l'home que descansa a la butaca. Si em refereixo al que poden veure vostès mateixos, anotarem el següent: cara perplexa, mirada trista, braços decaiguts i immobilitat gairebé continuada únicament interrompuda per algun badall. D’acord amb el que observen, potser pensarien que és un jubilat que no encerta a omplir els buits del dia a dia. Però pel bé d'aquesta història i de la seva lectura, em veig obligat a intervenir: l'home que descansa a la butaca és un malalt d'Alzheimer. Continuant la intromissió, els informo que és metge, i dic "és" i no "era" perquè, sense dubte, metge es neix i metge es mor. Encara que un no exerceixi, sempre s'és i sempre es serà. Han estat més de cinquanta anys de dedicació absoluta als seus pacients, i ara... Compte! Sembla que ens ha sentit i torna d'algun lloc imaginàriament remot. La incomoditat de saber que parlen d'un mateix el deu haver posat en alerta. Ens saluda amablement amb una alegria intensa i inusual que poc durarà. Aviat tornarà a aquest misteriós estat, a aquesta mirada perduda. Què passarà pel cap en aquests moments? Permetin-me que no els contesti. Qualsevol elucubració en aquest sentit seria una especulació gratuïta que aquesta història no mereix.
Com a compensació, els explicaré l'origen del blau que té sota el genoll esquerre. S’havien fixat? Fa un parell de dies, un esclat sobtat de lucidesa el va aixecar de la butaca. Sigil·losament ―com el felí que aguaita la seva presa― va lliscar per les escales fins arribar a la porta. La fortuna, que sempre somriu el nen entremaliat, va voler que la porta estigués oberta. Amb decisió, es va dirigir a la portella del jardí, la que dóna directament al carrer. Però, decepció!, La porta ―aquesta sí― estava tancada amb clau. Així és la vida ―devia pensar el doctor― de vegades t'obre una porta, però immediatament, et tanca la següent. El doctor mai va ser home que es doblés fàcilment; fins i tot, davant aquesta adversitat. Sense dubtar, va agafar una cadira del jardí, va pujar-hi i va iniciar la maniobra d'escalada. En aquell precís moment, en la coordenada temporal van coincidir el moviment de la cama i el crit estremit de la dona del doctor, que per primera vegada apareix en el relat. Així, doncs, li donem la benvinguda. El seu patiment i la seva dedicació ho fan necessari. Com a conseqüència del crit, de l'ensurt o vagin vostès a saber, el nostre doctor es va desplomar cadira avall.
Potser algun lector s’haurà adonat de l'ús del determinant "nostre", llicència que no és casual ni respon a un intent subtil de captatio benevolentia. Simplement és "el nostre doctor" per la senzilla raó que nosaltres som "els seus" pacients. Però no ens desviem de la història i fem èmfasi en l'escandalosa reprimenda de la dona. El doctor deixa anar un plor cabalós al que la dona respon amb una llàgrima seca i silenciosa. Aquesta és la discussió de cada dia. El doctor vol anar a visitar al consultori, ell es deu a tots els seus pacients, als malalts que estaran esperant amb el seus dolor que la infermera els faci passar. Ens fem ressò de la seva lament: "Quin sentit té estar prostrat en aquest butaca?". Les parets entapissades de l'habitació li cauen a sobre. Sempre va anhelar la llibertat i, fins i tot, alguna vegada, va somiar que la tenia. "No era un somni, imbècil!", podem escoltar de fons.
De jove, va desitjar un veler per solcar els mars amb la Teresa. En aquella època recordava el seu nom... Ara, es consumeix en aquesta butaca amb la mirada perduda cap a algun lloc, segurament, a la seva consulta mèdica. Permeti'm a aquestes alçades de la narració, la gosadia d'explicar la meva primera visita amb el doctor. Aleshores, hauria de rondar la trentena d'anys. La meva mare s’afligia d’un dolor a l'esquena i vam anar a buscar remei a un metge que ens havia recomanat un veí. D'aquella visita, la meva mare va sortir molt alleujada i jo, molt enamorat d'una infermera, que més tard, descobriria que era la filla del doctor. Pocs anys més tard, ens vam casar i el doctor es va convertir en el meu sogre. En aquests moments, torna a mirar-me i somriu. Dubto que s'hagi reconegut en la història i que em reconegui com a pare dels seus néts. Tant se val! Li cobreixo les cames amb la manta. Descobreixo nous blaus en el seu cos fatigat. Cada un d'ells fa referència als seus pacients, a l'estimació que sempre els va processar. Ara, l'home que seu a la butaca dorm plàcidament. A primera vista no hi ha gaire que explicar, però només ell sap que està a punt d’iniciar un viatge sense bitllet de tornada, creuant l'horitzó amb el veler que mai va tenir.
Dedicat a la memòria del Dr. Francesc d’Assis Herrera Casas ( 1925-2003)
Cabrils, octubre del 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada