Existeixen els secrets?

Després de reflexionar sobre la intimitat de la mà de Valors, la revista El Ciervo em convida a respondre la següent pregunta: "Existeixen els secrets?". Després de rumiar-ho una mica, els hi vaig enviar aquest breu text:

“No se lo diga a nadie, ¿eh?”, “Es un tema confidencial, ya sabes”, “¿Cuento con tu discreción?” o “Sólo lo sabemos tu y yo”. Diferentes recetas para hacer correr un secreto como la pólvora. Si de verdad usted quiere conservar un secreto, no lo cuente. Por lo contrario, tarde o temprano saldrá a la luz. Los humanos somos indiscretos por naturaleza. Mi abuelo siempre explicaba que cuando abrió su consulta médica, suplicó astutamente a los primeros pacientes que, bajo ningún concepto, explicarán a nadie que se habían visitado allí.

―¿Y eso por qué doctor? ―preguntaban fisgones.
―Porqué acabo de empezar y no me gustaría morir de éxito…

A los pocos días la sala de espera se quedó pequeña.

Intimitat

Aquesta setmana vaig participar a la tertúlia radiofònica de “Valors a peu de carrer” ―un programa dirigit magistralment per en Joan Salicrú i l’Eulàlia Tort― per parlar sobre la intimitat; juntament amb el filòsof i bon amic, Jordi Carcasó. En aquest context, m’agradaria compartir una frase d’en Carcasó reflexionant sobre la necessitat de l’espai íntim per coneix-se’ns interiorment: “El silenci no és una cosa muda; és allò que suggereix”.

Us deixo l’enllaç del programa.

Democràcia nua

Diuen que una vegada es van reunir tots els conceptes polítics a l’Acròpolis d’Atenes. Diuen que va ser la Democràcia qui va convocar a tots els col·legues per debatre sobre el deteriorament de la seva salut produït per la crisi de credibilitat entre els votants. Organitzar una cimera política d'aquesta envergadura no va ser empresa fàcil. Els primers contratemps es van produir en el propi si familiar: les dues filles de la Democràcia defensaven posicions antagòniques sobre com organitzar l'esdeveniment. La Democràcia Participativa sostenia que la reunió s'havia de celebrar mitjançant una assemblea general on tothom tingués veu i vot. En canvi, la Democràcia Representativa secundava la via parlamentària, on estiguessin representats els principals actors polítics. Al final es va imposar aquesta última per motius logístics. No obstant això, l'assemblea tampoc hagués estat possible perquè pocs dies després d'haver rebut la convocatòria, l'Abstencionisme va anunciar que no assistiria perquè havia quedat per anar a la platja amb unes amigues. Qui tampoc aniria seria el Totalitarisme, però no per problemes d'agenda, si no perquè no volia contribuir a la millora de salut de la Democràcia. Com a antídot contra les primeres baixes, la Democràcia va començar a rebre confirmacions d'assistència. El primer a fer-ho va ser el Lideratge, seguit de l’Activisme i la Participació Ciutadana.

Pocs dies abans de la celebració de la cimera política, l’Antiglobalització ―acompanyada d’un nombrós grup de joves― va acampar davant dels Propileus en motiu de protesta per la decisió de la Democràcia de convidar el Mercat. Ràpidament, el Poder va ordenar a la policia acordonar la zona perquè el seu amic, el Mercat, pogués fer acte de presència sense dificultat.

El dia de la reunió la Democràcia va entreveure entre les columnes dòriques del Partenó com la Mobilització Social apressava l'Opinió Pública, l'Interès general, l'Estat del Benestar i els Drets Humans. Més enrere, la República i la Monarquia discutien acaloradament. Per la dreta va fer acte de presència la Dreta i pel costat esquerre, va aparèixer l'Esquerra. També van assistir el Socialisme, el Comunisme i el Liberalisme. El Govern era assetjat per l'Oposició i avançava amb pas dubitatiu. L'Electoralisme, més decidit, anava llançant petons i promeses mentre la Propaganda repartia pamflets.

A poc a poc, els conceptes polítics van anar agafant lloc. El Partidisme es va asseure a primera fila bandejant sense miraments la Sobirania Popular. La Desobediència Civil va cridar que ella no s'asseuria i es va quedar de peu. Per no ser menys, el Radicalisme va decidir abandonar la sala. Enfilant la veu sobre els murmuris i la remor de fons, la Democràcia va demanar atenció per poder iniciar la convenció; tot i que la protesta de l’Antiglobalització i els seus amics ressonava amb força entre les parets de marbre del temple. Però això no semblava inquietar el Mercat, que es mostrava impassible xerrant amistosament amb la Privatització. Seguidament, la Democràcia va exposar els motius que havien precipitat la convocatòria d'aquesta cimera. Concretament, aquests giraven al voltant del seu estat de salut fràgil que havia empitjorat darrerament. Per això, va demanar col·laboració als presents per idear noves fórmules que ajudessin a reforçar-la. Ràpidament, el Conservadorisme va intervenir demanant mantenir les coses tal i com estaven perquè, segons deia, "val més un ocell a la mà que cent volant". La Democràcia va replicar confessant que se sentia sola, deprimida i governada per un fred glacial que li pujava pels peus. En canvi, ella necessitava el fervor de la multitud i l'abraçada càlida de la gent. La Demagògia va interrompre dient que ella tampoc es trobava massa catòlica però que no anava per la vida organitzant encontres com aquest. La Corrupció i el Feixisme es van sumar a la crítica, al mateix temps que la Justícia sortia en defensa de la Democràcia. El Consens va intentar acostar posicions però la polèmica ja s'havia instal·lat a la sala; fet que va aprofitar el Radicalisme per tornar a entrar al crit de “dimissió!”. Paral·lelament, els periodistes no es perdien detall de la discussió i la retransmetien via satèl·lit a tots els racons del planeta.

D’aquesta manera, l’Antiglobalització i els seus camarades es van assabentar de l'algaravia que s'havia muntat dins. Van trencar el cordó policial ―amb el balanç oficial de sis ferits per danys col·laterals― i van accedir al recinte. Un grup de manifestants portava una pancarta que deia "Una altra Democràcia és possible". L’al·ludida, a l’observar aquesta inscripció, va sentir un nus a la boca de l'estómac. Acte seguit, en un rampell de geni, va pujar sobre el púlpit i es va despenjar el llençol pulcre que portava d’abillament deixant a la vista la seva nuesa blanca. Fugaçment, el silenci va emmordassar l’estrèpit general, fet que va aprofitar la Democràcia per afirmar el següent:

―Mireu-me bé. Els hematomes, les rascades i les urpades que presenta el meu cos són conseqüència de la deserció de tots vosaltres. Avui, lluny de col·laborar per trobar un remei que rejoveneixi i curi el meu estat, us heu dedicat a aprofundir més el punxó que afligeix el meu viure.

Dit això, va marxar completament nua, amb pas fatigat i estremint-se a causa de la veritat freda i amargant. De fons, la Demagògia acusava la Democràcia d’autolesionar-se. Però l’ostentació pública del cos demacrat va commoure un grup de gent que espiava recelosament la convenció. Eren els Electors.

Un poeta es va acostar al púlpit des d'on havia intervingut l’organitzadora. Es va agenollar i va recollir el llençol blanc que minuts abans cobria el cos erosionat de la Democràcia. Estava humitós. Va treure la ploma de la butxaca i va escriure: "La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer. La democràcia es presenta nua perquè ha de convèncer". Aquesta és la pancarta que tots hauríem de sostenir. Alta, ben alta, va murmurar. I va trencar a plorar.

Revisió del relat la “Democracia desnuda” de Francesc Ponsa que va guanyar el premi Enrique Ferran de la revista ‘El Ciervo’ l’any 2007.

La nòvia de Saramago

Saramago va morir el 18 de juny de l’any passat; però això no ha estat impediment per silenciar les seves opinions. Diàriament, el seu bloc s’actualitza amb fragments, pensaments i declaracions del Nobel portuguès que no han perdut frescor ni raó. La seva esposa, Pilar del Río ―la Pilar― és la responsable d’aquesta persistència. Prova d'això, és que es resisteix a ser anomenada la vídua de Saramago. No ho vol de cap de les maneres. "Sóc la nòvia de Saramago", diu.

En alguna ocasió, ha declarat que l’obra de Saramago té el batec de l’eternitat. No hi ha cap dubte. El que tampoc ofereix cap mena de dubte és que Saramago no hagués estat el que ha estat sense ella; sense el seu pilar i fonament.

Aquesta setmana, la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona va ser escenari d'un sentit homenatge a l'escriptor portuguès. M'ha agradat sentir que molta gent el troba a faltar. En aquest context, us deixo l’enllaç de l’entrevista que aquesta setmana Josep Cuní ha fet a Pilar del Río. Val la pena!

També us passo una referència del documental "José y Pilar", un film de Miguel Gonçalves Mendes. Em fa vergonya confensar que encara no l'he vist. Espero fer-ho properament. En aquest sentit, informar-vos que el proper 13 de març, la biblioteca de Saramago a Tías (Lanzarote) es podrà visitar cada matí.

Saramago segueix ben viu i això és gràcies a la seva nòvia.

Llegim i parlem de “Se sabrà tot”, de Xavier Bosch

Aquesta tarda he moderat una nova tertúlia literària a la Biblioteca de Cabrils. Aquesta vegada, el llibre que els hi vaig proposar a les meves intrèpides lectores va ser “Se sabrà tot” de Xavier Bosch. En termes generals, el llibre els hi va agradar per l’estil àgil i directe i per l’actualitat dels temes que aborda (crisis del periodisme, terrorisme islàmic, corrupció, etcètera). La propera tertúlia que moderaré serà passat l’estiu i el llibre escollit és “El gran Gatsby” de Francis Scott Fitzgerald.

Lectures que he fet aquests dies i que us recomano:

“El club dels optimistes incorregibles” de Jean Michel Guenassia
“Sense embuts” i “A la llum de la lluna” d’Andrew Matthews

Montgat-Montegato

Venint de Barcelona per l’autopista, la visió dels tres edificis alts i eminents de Montgat ens indiquen que estem entrant a la comarca del Maresme. Podríem dir que Montgat és el primer tastet de Maresme. La seva situació estratègica ―a tocar de Badalona i a un cop de roc de Barcelona― i les seves comunicacions ―tren, carretera general i autopista― l’han convertida en un apreciat lloc per viure-hi que permet gaudir de les comoditats de la ciutat amb la qualitat de vida que ofereix un poble del litoral. «Viva todo el año donde le gustaría veranear», resava un conegut anunci d’una zona residencial. Això ha provocat un augment de la població montgatina que ha implicat, entre d’altres aspectes, un augment de la ràtio de regidors a l’Ajuntament. En aquest sentit, passaran dels 13 regidors actuals a 17. Aquest nou coeficient de representants locals permetrà que Ciutadans, el partit que ha fet bandera de la discriminació del castellà, obtingui el seu primer regidor a Montgat i, per extensió, a la nostra comarca. Tant a les eleccions municipals del 2007 com a les recents del Parlament, Ciutadans va superar mínimament el llindar del 5% dels vots a Montgat; percentatge a partir del qual pots entrar en la repartició dels regidors mitjançant la Llei d’Hondt. L’any 2007 no va ser possible; però el proper 22 de maig ho serà. Així, doncs, la porta del Maresme tindrà un electe de la formació que s’ha alineat al costat de les sentències del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i del Tribunal Suprem contra l’immersió lingüística. El partit dels Rivera, Espada, Caja, Boadella, De Carreras i Pericay tindrà veu institucional a Montgat. Caldrà veure si en un futur aquesta representació s’estendrà a d’altres municipis maresmencs o si, pel contrari, es concentrarà, testimonial, a la porta d’entrada de la comarca. A aquest dubte li afegeixo dos de més banals. Primer: aplicaran el bilingüisme militant al topònim (Montgat-Montegato)? Segon: també es despullaran com a l’anunci televisiu de l’Albert Rivera?

Article publicat a Mataró Notícies.

Contrabandistes d’intimitat

Paguen 150.000 euros per una foto on apareguin junts en Gerard Piqué i la Shakira. Són joves, guapos i famosos. Per això, el preu de la seva intimitat està pels núvols (malgrat la crisi) i els paparazzis els persegueixen incansablement per rapinyar la desitjada fotografia. Fent càlculs ràpids, un mileurista hauria de treballar més de dotze anys per reunir aquesta xifra de diners. Si jo fos en Piqué, em faria una foto amb la cantant colombiana passejant per Sitges agafats de la mà, exhibint una actitud afectuosa, i la faria pública. No ho faria (únicament) per fer dentetes. Vendria l’exclusiva i donaria la morterada de bitllets a la lluita contra la fam; sense manies. M’aprofitaria d’aquest sistema pervers per fer-li pujar els colors. Seria una mena de Robin Hood de la premsa rosa.

Tanmateix, seria injust culpar únicament la premsa del cor d’aquesta situació anòmala en què la intimitat s’ha convertit en una mercaderia de compraventa. D’una banda, són molts els famosos que han acceptat aquest regateig venent exclusives de casaments, naixements, nuviatges i un llarg etcètera. N’és exemple el muntatge que van protagonitzar la model Mar Flores i l’ociós Conde Lequio en la cambra d’un hotel de Roma. La foto de la parella en un llit de llençols blanquíssims, ben agafadets i amb cara luxuriosa va aparèixer a la portada d’Interviú. Saltava a la vista que aquella foto era consentida. Però el que frega l’absurd és que aquesta categoria de famosos s’enutgin visiblement quan algun càmera els grava en un moment que consideren inapropiat. Segurament, molts recordareu el numeret d’aquella parella, la del torero i la folklòrica, a l’aeroport de Barajas arremetent contra els periodistes que els esperaven. “¿No hay una policia aqui?”, clacava Rocío Jurado. Quan els convé venen la seva intimitat sense miraments; i quan no els interessa ―o estan cansats, o no estan maquillats...― carreguen els neulers contra la mà que els dóna de menjar exigint, fins i tot, l’empara policial. La intimitat s’ha de gestionar. S’ha de fer respectar. No pot ser que un dia ens despullem de cap a peus per a una revista i l’endemà posem una querella contra un mitjà per haver-nos robat un nu en una platja d’Eivissa.

Per altra banda, si les revistes del cor paguen aquests dinerals per exclusives és perquè els hi surt rendible. Han de vendre moltes revistes per poder permetre’s el luxe de pagar 150.000 euros per una foto. Això vol dir que es consumeix molta premsa rosa. En aquest sentit, m’agradaria que algun d’aquests voraços lectors m’expliqués amb quina finalitat llegeixen aquest tipus de revistes. Curiositat? Tafaneria? Coneixement? Entreteniment? Vouyeurisme? Què els aporta saber que Màxim Huerta, col·laborador d’Ana Rosa Quintana, celebri els 40 anys entre amics? O que Isabel Preysler i Carmen Martinez-Bordiú es retrobin en un funeral? O que Penélope Cruz pugui tenir una depressió post part? Totes aquestes notícies apareixen a la premsa del cor d’aquests dies. Retornant a l’argument central sobre el mercadeig de la intimitat, podem afirmar que existeix oferta i demanada. Mercader i consumidor. Famós i maruja. Això explica que programes com Gran Hermano funcionin a les graelles televisives. A la primeria ens ho van vendre com un experiment sociològic quan, en realitat, es basava en l’instint gregari de mirar pel forat del pany. No hi havia relat; ni argument. Tampoc missatge. Simplement, xafarderia. Espionatge. Carnassa. Retornem obtusament a l’època dels romans; però sense èpica. Els coratjosos gladiadors han estat substituïts per personatges grotescos.

Mereix una menció a part el cas de la gent que no viu de l’explotació de la seva imatge i, fatalment, es troben enmig d’aquest espectacle circense. Recentment, ha aparegut un cas a la premsa que ho il·lustra perfectament. Em refereixo al suposat idil•li entre Telma Ortíz ―germana de Doña Letizia― i un alt càrrec de l’Ajuntament de Barcelona que ha transcendit a l’opinió pública degut a la publicació d’unes fotos on se’ls veu baixar d’un cotxe a la nit. Ell sosté paternalment el fill de Telma mentre ella baixa del vehicle. A la notícia s’afirmava que venien de passar el dia a Lleida on havien estat convidats com a companys de feina. La publicació d’aquestes fotos està justificada? Tenen interès periodístic? Jo crec que no. Primer, perquè la protagonista no és un personatge públic: és “la germana de...”. I segon, perquè són fotos especulatives. En qualsevol cas, les dues persones han vist clarament vulnerat el seu dret a la intimitat. Sense voler-ho, s’han trobat a l’ull de l’huracà mediàtic.

La intimitat personal és un espai reservat i intransferible que no s’ha de veure vulnerat; sobretot per aquells que no consenten la intromissió. És més: s’ha de protegir. Les xarxes socials han engrandit el foradet del pany per on mirem. No tenim recança a publicar les nostres fotos i fer-les visibles mundialment. Càmeres de televisió, videovigilància, fotografies al facebook, pagaments amb targeta de crèdit... qualsevol detall pot desfer una pretesa intimitat. L’espai íntim ha esdevingut un paradís reductible. Una simple foto amb un mòbil ens pot amargar la vida. Planyo en Piqué i la Shakira perquè mai podran gaudir d’un acte tan quotidià com prendre un simple cafè a les Rambles sense el pes de les mirades foranies. Però també planyo el paparazzo que els segueix nit i dia perquè ell tampoc ho podrà fer. De vegades, és el perseguidor qui es troba acorralat.

Article publicat a la revista Valors (www.valors.org)

El Maresme: què tenim?

El Quim, a l’anunci, fa un posat seriós abans de preguntar: “Què tenim?”. Doncs, tenim una comarca allargassada i mogudeta. Amb un poble, Arenys de Munt, que va organitzar la primera consulta per la independència de Catalunya. Tenim un mar blau i gris, amb un alguer subaquàtic a Mataró i platges sense sorra a Cabrera i Vilassar. Tenim rieres ―en plural―que, de vegades, es desborden i ―en singular― una sèrie de televisió que et desperta la gana. Per això, tenim els pèsols i la coca de Llavaneres. Tenim les Mataró potatoes i les patates Torres amb salsa Espinalé pel vermut. I un glopet de Calisai. O una ampolla de Vi d’Alella. O de tot una mica a la Mostra Gastronòmica de Cabrils, o quelcom més refinat al restaurant de la Ruscalleda. Tenim les Festes Majors: els pirates a Premià de Mar i les Santes a Mataró. Tenim l’Orquestra Girasol. I La Trinca, originària de Canet. I l’Espartac Peran cada Divendres. Tenim el Ple de riure del Masnou. Ja, ja ja! Tenim l’Oktoberfest de Calella i les guiris desacomplexades a l’estiu. I els estiuejants de tota la vida. Tenim els forçuts d’Argentona que aixequen càntirs plens d’aigua.

Tenim una llarga història al darrera; des de l’època dels ibers amb els poblats de Vilassar de Dalt o Cabrera de Mar. Però també tenim modernisme de la mà de Puig i Cadafalch, a Argentona, o de Domènech i Muntaner amb la seva Casa museu a Canet. Hem passat a la història per posar una teuladeta sobre un rellotge de sol a Sant Pol (quina hora és?) o per penjar ases al campanar de Vilassar de Dalt. Ep, els de la capital de comarca tampoc s’escapen! Mireu com són que van construir un capgròs amb el cap tan gran que no passava per la porta...

També tenim el castell de Burriac i la cursa nocturna “Burriac atac!”. I ben a prop, el turó de Montcabrer; des d’on es veuen alguns hivernacles. Tenim el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya a Vilassar de Mar; tot i que cada cop queden menys vivers. I menys pagesos. Però no defallim perquè tenim en Pep Riera i el reducte de les Cinc Sènies. Tenim la primera via de pagament (ai, els eterns peatges!) i la primera línia de tren, ara fa més de 150 anys i encara funciona amb dificultats. Si Miquel Biada aixequés el cap...

Però tenim molta cultura i... de la bona! Tenim el Festival de Música clàssica de Santa Florentina. I el Festival Shakespeare (“ser o no ser. Aquesta és la qüestió”). I hem tingut molt bons escriptors com Prudenci Bertrana, Vicenç Riera i Llorca o l’Albert Manent. Sense oblidar l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada, de Tiana i el filòleg Joan Coromines, mort a Pineda de Mar. Tenim la Fundació Palau i Fabre a Caldetes i el flamant Museu Bassat a Mataró.
Tenim patrimoni monumental ―com la Basílica de Santa María de Mataró― i patrimoni immaterial per a la Humanitat ―els castellers―, amb els Capgrossos de Mataró com a colla de gamma extra. Tenim tradició i folklore, però també innovació; com el TecnoCampus Mataró-Maresme.i el primer “home cyborg”. Som una de les comarques amb més blocaires per metre quadrat. Tenim el màxim exponent del periodisme 2.0, en Saül Gordillo, i una versió maresmenca del “Premi Blocs” que organitza el Diari Maresme. També tenim la Maresmefera capitanejada per l’incombustible Vilapou.

Som seny i rauxa. Som mar i muntanya. Som i serem gent del Maresme i valorem les coses d’aquí; les de casa. Per això, som el que tenim i, sobretot, el que volem tenir.

Article publicat a Mataró Notícies.

Eleccions municipals (2): cara a cara a Mataró?

Ahir, en aquest mateix espai, reflexionàvem al voltant del difícil escenari en que es celebraran les eleccions municipals i apel·làvem a la responsabilitat per no caure en pous estèrils. En aquest sentit, serà essencial que les candidatures afinin al màxim les seves propostes programàtiques per esdevenir seductores als ulls dels electors. Ara més que mai, les sigles no seran determinants de per se. L’embolcall no serà suficient. Les cares tampoc. La clau de volta d’aquestes eleccions serà la capacitat de presentar un model de ciutat adaptat a les permeabilitats de la situació econòmica actual. És a dir, que respongui amb garanties les següents preguntes: Com generar ocupació a Mataró? Com dinamitzar la ciutat? Com ajudar el sector tèxtil? Com integrar la immigració? Etcètera.

No descobreixo la sopa d’all si afirmo que, probablement, el proper alcalde de Mataró serà Joan Antoni Baron (PSC) o Joan Mora (CiU). En l’àmbit municipal, la capital del Maresme sempre ha estat un feu socialista inexpugnable. Però el desgast de trenta anys de govern i els bons resultats de la federació nacionalista a Mataró a les passades eleccions autonòmiques (mai fins ara havien tret més de 20 punts al PSC), obren la porta de l’alcaldia a Mora. L’aritmètica serà decisiva.

En aquest context, considero que un cara a cara entre els dos polítics amb més números de convertir-se en alcalde està plenament justificat i despertaria un gran interès ciutadà. És més: crec que democràticament seria positiu. Així, doncs, reivindico des d’aquesta humil tribuna d’opinió el debat Baron-Mora per confrontar idees i propostes sobre el model de ciutat. Evidentment ―i m’anticipo així a qualsevol crítica al respecte―, aquest debat no ha de ser substitutiu del de totes les formacions polítiques. Ans el contrari: ha de ser complementari i pot ajudar a centrar la campanya.

Obama-McCain. Zapatero-Rajoy. Solbes-Pizarro. Hereu-Tura. Per què no un casolà Baron-Mora?

Article publicat a Mataró Notícies.

P.D. En Jordi Surinyach, a la seva píldora d'opinió al Capgròs, també advocava per un cara a cara mataroní.

Eleccions municipals (1): responsabilitat o frustració

Les eleccions municipals del 22 de maig són a tocar. Els partits comencen a engegar la maquinària per fer front a unes eleccions terriblement complicades donada l’actual situació econòmica. D’una banda, els ciutadans demanen solucions reals contra la crisi. L’atur creix, les ajudes es retallen i la bola cada cop es fa més gran. La gent vol sentir propostes realistes i efectives. És l’hora del pragmatisme. Per això, els discursos retòrics seran castigats electoralment. Els eufemismes (civisme, cohesió, participació, sostenibilitat, dret a decidir...) ja no serveixen. Els hem gastat. Els hem buidat de contingut.

Per l’altra, les arques dels ajuntaments estan buides. L’Administració Local no disposa de recursos suficients per donar resposta a les demandes vitals de la ciutadania. Es carrega els ajuntaments de noves competències sense el finançament pertinent. A més, se’ls prohibeix endeutar-se, se’ls retalla la participació en els tributs de l’Estat i s’ajorna sine die la revisió del sistema de finançament local. Tot plegat sembla conduir-nos a una espiral de frustració col·lectiva.

En aquest context, urgeix que tots plegats desenvolupem l’exercici de la responsabilitat. Els partits polítics han d’obrir-se a la ciutadania, crear sinergies i no contribuir a fragmentar (més) l’escenari sociopolític. És recomanable no concórrer a les eleccions municipals si no es disposa d’un projecte sòlid i meditat de ciutat que aporti solucions. D’acord amb això, els ciutadans hem de ser conscients que l’Administració no ens ho pot arreglar tot. Nosaltres també hem de posar de la nostra part i recuperar la cultura de l’esforç tan anostrada.

Sense aquesta responsabilitat compartida correm el risc d’entronar el populisme com a fals remei. O dit d’una altra manera: deixar que la guineu guardi el galliner.

Article publicat a MataróNotícies.