¿Haremos un mundo mejor?

El coche está aparcado en el mirador de Collserola. Lucas y Mercedes se observan y sonríen con la mirada. Ante ellos, las luces de Barcelona tiñen la noche con un halo anaranjado.

―Pon “Papá cuéntame otra vez” de Ismael Serrano... ―pide Mercedes, caprichosa.
―¿Otra vez? ¡Vas a rayar el cedé!
―No me canso de escucharla. ¿Sabes porque me gusta?
―¿Porqué los tiempos pasados te parecen mejor?
―¡Hablas como la Karina, tontín! Me gusta porqué tiene mucha vigencia: desigualdad, pobreza, guerras…
―¿Y eso es bueno o malo? Quiero decir si no somos responsables por no haber cambiado nada…
―¡No seas tan pesimista! Salimos a la calle para manifestarnos en contra de la guerra de Iraq y del Plan Bolonia y a favor del Estatut… Alguna cosa habremos logrado…
―¿Qué cosa? Hubo guerra, se aplica Bolonia y nos han recortado el Estatut por todas partes.
―Lucas, dices esto porque estás nervioso por los trimestrales.
―Estudiamos una carrera y dos posgrados, no encontramos trabajo de lo nuestro y encima somos mileuristas… ¿Cómo nos vamos a independizar así?
―De entrada, dejando de banda esta actitud victimista ―responde Mercedes con cierto enojo―. Hemos tenido todo lo que hemos querido. Así que no te quejes.
―Está bien… No me riñas más. Ya abandono el muro de las lamentaciones.
―Piensa, por ejemplo, en el inventor de facebook o los jóvenes de la plaza Tahrir de Egipto. ¿Acaso no han cambiado el mundo?
Lucas asiente con la cabeza y besa suavemente a Mercedes.
―¿Y nosotros, haremos un mundo mejor? ―pregunta Lucas.
―No lo sé. Quizás el mundo nos hará mejores a nosotros.
―Bonita respuesta. Quedaría bien en una canción de Serrano.

El ruido del motor retruena en medio de la noche y los dos jóvenes emprenden la vuelta a casa. Lucas acompaña Mercedes a casa de sus padres y se despiden con un beso y un «Te quiero». En pocas horas, la ciudad se despertará ajena a sus sueños.

Publicat a la revista El Ciervo.

La importància del "junts"

Foto: Esquerra Mataró

ERC de Mataró ha actuat com a llebre dels republicans a la comarca amb l’anunci d’una gran coalició independentista amb Reagrupament, la plataforma ‘Junts decidim’ ―formada per membres del Mataró decideix― i militants de SI a títol individual― de cara a les eleccions municipals del 22 de maig. D’altres seccions locals d’ERC del Maresme han vist en aquest acord la via a seguir i, segurament en els propers dies, s’anunciaran coalicions similars. Així, doncs, és important remarcar el lideratge de Mataró dins d’ERC que, tot sigui dit, en els darrers anys ha estat baix.

La cuina del pacte no va ser fàcil; però al final es va arribar a una entesa integradora que pot donar ales als republicans en una conjuntura general de tendència a la baixa. Això reforça el tàndem electoral format pels actuals regidors ―Francesc Teixidó i Sergi Penedès― perquè els situa com a polítics de tarannà dialogant que poden arribar a consensos. De fet, aquesta és la característica essencial de la punta de la llança republicana: Francesc Teixidó, l’home tranquil. El seu treball de formiga, silenciós però efectiu, assoleix petits èxits que sumats, poden esdevenir triomfs.

Aquest savoir faire ha permès que la secció local d’ERC a Mataró sigui una bassa d’oli després de diverses sacsejades pretèrites. Això possibilita que, per primer cop, hi hagi continuïtat a les llistes electorals. En aquest sentit, plantejar uns comicis des de la pau espiritual ja és un primer triomf. Reunir diverses sensibilitats independentistes sota un mateix paraigües representa un segon triomf. I augmentar la representació municipal seria el pòker d’asos. Deixem el repòker per l’aritmètica.

Article publicat a "MataróNotícies".

Existeixen els secrets?

Després de reflexionar sobre la intimitat de la mà de Valors, la revista El Ciervo em convida a respondre la següent pregunta: "Existeixen els secrets?". Després de rumiar-ho una mica, els hi vaig enviar aquest breu text:

“No se lo diga a nadie, ¿eh?”, “Es un tema confidencial, ya sabes”, “¿Cuento con tu discreción?” o “Sólo lo sabemos tu y yo”. Diferentes recetas para hacer correr un secreto como la pólvora. Si de verdad usted quiere conservar un secreto, no lo cuente. Por lo contrario, tarde o temprano saldrá a la luz. Los humanos somos indiscretos por naturaleza. Mi abuelo siempre explicaba que cuando abrió su consulta médica, suplicó astutamente a los primeros pacientes que, bajo ningún concepto, explicarán a nadie que se habían visitado allí.

―¿Y eso por qué doctor? ―preguntaban fisgones.
―Porqué acabo de empezar y no me gustaría morir de éxito…

A los pocos días la sala de espera se quedó pequeña.

Intimitat

Aquesta setmana vaig participar a la tertúlia radiofònica de “Valors a peu de carrer” ―un programa dirigit magistralment per en Joan Salicrú i l’Eulàlia Tort― per parlar sobre la intimitat; juntament amb el filòsof i bon amic, Jordi Carcasó. En aquest context, m’agradaria compartir una frase d’en Carcasó reflexionant sobre la necessitat de l’espai íntim per coneix-se’ns interiorment: “El silenci no és una cosa muda; és allò que suggereix”.

Us deixo l’enllaç del programa.

Democràcia nua

Diuen que una vegada es van reunir tots els conceptes polítics a l’Acròpolis d’Atenes. Diuen que va ser la Democràcia qui va convocar a tots els col·legues per debatre sobre el deteriorament de la seva salut produït per la crisi de credibilitat entre els votants. Organitzar una cimera política d'aquesta envergadura no va ser empresa fàcil. Els primers contratemps es van produir en el propi si familiar: les dues filles de la Democràcia defensaven posicions antagòniques sobre com organitzar l'esdeveniment. La Democràcia Participativa sostenia que la reunió s'havia de celebrar mitjançant una assemblea general on tothom tingués veu i vot. En canvi, la Democràcia Representativa secundava la via parlamentària, on estiguessin representats els principals actors polítics. Al final es va imposar aquesta última per motius logístics. No obstant això, l'assemblea tampoc hagués estat possible perquè pocs dies després d'haver rebut la convocatòria, l'Abstencionisme va anunciar que no assistiria perquè havia quedat per anar a la platja amb unes amigues. Qui tampoc aniria seria el Totalitarisme, però no per problemes d'agenda, si no perquè no volia contribuir a la millora de salut de la Democràcia. Com a antídot contra les primeres baixes, la Democràcia va començar a rebre confirmacions d'assistència. El primer a fer-ho va ser el Lideratge, seguit de l’Activisme i la Participació Ciutadana.

Pocs dies abans de la celebració de la cimera política, l’Antiglobalització ―acompanyada d’un nombrós grup de joves― va acampar davant dels Propileus en motiu de protesta per la decisió de la Democràcia de convidar el Mercat. Ràpidament, el Poder va ordenar a la policia acordonar la zona perquè el seu amic, el Mercat, pogués fer acte de presència sense dificultat.

El dia de la reunió la Democràcia va entreveure entre les columnes dòriques del Partenó com la Mobilització Social apressava l'Opinió Pública, l'Interès general, l'Estat del Benestar i els Drets Humans. Més enrere, la República i la Monarquia discutien acaloradament. Per la dreta va fer acte de presència la Dreta i pel costat esquerre, va aparèixer l'Esquerra. També van assistir el Socialisme, el Comunisme i el Liberalisme. El Govern era assetjat per l'Oposició i avançava amb pas dubitatiu. L'Electoralisme, més decidit, anava llançant petons i promeses mentre la Propaganda repartia pamflets.

A poc a poc, els conceptes polítics van anar agafant lloc. El Partidisme es va asseure a primera fila bandejant sense miraments la Sobirania Popular. La Desobediència Civil va cridar que ella no s'asseuria i es va quedar de peu. Per no ser menys, el Radicalisme va decidir abandonar la sala. Enfilant la veu sobre els murmuris i la remor de fons, la Democràcia va demanar atenció per poder iniciar la convenció; tot i que la protesta de l’Antiglobalització i els seus amics ressonava amb força entre les parets de marbre del temple. Però això no semblava inquietar el Mercat, que es mostrava impassible xerrant amistosament amb la Privatització. Seguidament, la Democràcia va exposar els motius que havien precipitat la convocatòria d'aquesta cimera. Concretament, aquests giraven al voltant del seu estat de salut fràgil que havia empitjorat darrerament. Per això, va demanar col·laboració als presents per idear noves fórmules que ajudessin a reforçar-la. Ràpidament, el Conservadorisme va intervenir demanant mantenir les coses tal i com estaven perquè, segons deia, "val més un ocell a la mà que cent volant". La Democràcia va replicar confessant que se sentia sola, deprimida i governada per un fred glacial que li pujava pels peus. En canvi, ella necessitava el fervor de la multitud i l'abraçada càlida de la gent. La Demagògia va interrompre dient que ella tampoc es trobava massa catòlica però que no anava per la vida organitzant encontres com aquest. La Corrupció i el Feixisme es van sumar a la crítica, al mateix temps que la Justícia sortia en defensa de la Democràcia. El Consens va intentar acostar posicions però la polèmica ja s'havia instal·lat a la sala; fet que va aprofitar el Radicalisme per tornar a entrar al crit de “dimissió!”. Paral·lelament, els periodistes no es perdien detall de la discussió i la retransmetien via satèl·lit a tots els racons del planeta.

D’aquesta manera, l’Antiglobalització i els seus camarades es van assabentar de l'algaravia que s'havia muntat dins. Van trencar el cordó policial ―amb el balanç oficial de sis ferits per danys col·laterals― i van accedir al recinte. Un grup de manifestants portava una pancarta que deia "Una altra Democràcia és possible". L’al·ludida, a l’observar aquesta inscripció, va sentir un nus a la boca de l'estómac. Acte seguit, en un rampell de geni, va pujar sobre el púlpit i es va despenjar el llençol pulcre que portava d’abillament deixant a la vista la seva nuesa blanca. Fugaçment, el silenci va emmordassar l’estrèpit general, fet que va aprofitar la Democràcia per afirmar el següent:

―Mireu-me bé. Els hematomes, les rascades i les urpades que presenta el meu cos són conseqüència de la deserció de tots vosaltres. Avui, lluny de col·laborar per trobar un remei que rejoveneixi i curi el meu estat, us heu dedicat a aprofundir més el punxó que afligeix el meu viure.

Dit això, va marxar completament nua, amb pas fatigat i estremint-se a causa de la veritat freda i amargant. De fons, la Demagògia acusava la Democràcia d’autolesionar-se. Però l’ostentació pública del cos demacrat va commoure un grup de gent que espiava recelosament la convenció. Eren els Electors.

Un poeta es va acostar al púlpit des d'on havia intervingut l’organitzadora. Es va agenollar i va recollir el llençol blanc que minuts abans cobria el cos erosionat de la Democràcia. Estava humitós. Va treure la ploma de la butxaca i va escriure: "La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer. La democràcia es presenta nua perquè ha de convèncer". Aquesta és la pancarta que tots hauríem de sostenir. Alta, ben alta, va murmurar. I va trencar a plorar.

Revisió del relat la “Democracia desnuda” de Francesc Ponsa que va guanyar el premi Enrique Ferran de la revista ‘El Ciervo’ l’any 2007.

La nòvia de Saramago

Saramago va morir el 18 de juny de l’any passat; però això no ha estat impediment per silenciar les seves opinions. Diàriament, el seu bloc s’actualitza amb fragments, pensaments i declaracions del Nobel portuguès que no han perdut frescor ni raó. La seva esposa, Pilar del Río ―la Pilar― és la responsable d’aquesta persistència. Prova d'això, és que es resisteix a ser anomenada la vídua de Saramago. No ho vol de cap de les maneres. "Sóc la nòvia de Saramago", diu.

En alguna ocasió, ha declarat que l’obra de Saramago té el batec de l’eternitat. No hi ha cap dubte. El que tampoc ofereix cap mena de dubte és que Saramago no hagués estat el que ha estat sense ella; sense el seu pilar i fonament.

Aquesta setmana, la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona va ser escenari d'un sentit homenatge a l'escriptor portuguès. M'ha agradat sentir que molta gent el troba a faltar. En aquest context, us deixo l’enllaç de l’entrevista que aquesta setmana Josep Cuní ha fet a Pilar del Río. Val la pena!

També us passo una referència del documental "José y Pilar", un film de Miguel Gonçalves Mendes. Em fa vergonya confensar que encara no l'he vist. Espero fer-ho properament. En aquest sentit, informar-vos que el proper 13 de març, la biblioteca de Saramago a Tías (Lanzarote) es podrà visitar cada matí.

Saramago segueix ben viu i això és gràcies a la seva nòvia.

Llegim i parlem de “Se sabrà tot”, de Xavier Bosch

Aquesta tarda he moderat una nova tertúlia literària a la Biblioteca de Cabrils. Aquesta vegada, el llibre que els hi vaig proposar a les meves intrèpides lectores va ser “Se sabrà tot” de Xavier Bosch. En termes generals, el llibre els hi va agradar per l’estil àgil i directe i per l’actualitat dels temes que aborda (crisis del periodisme, terrorisme islàmic, corrupció, etcètera). La propera tertúlia que moderaré serà passat l’estiu i el llibre escollit és “El gran Gatsby” de Francis Scott Fitzgerald.

Lectures que he fet aquests dies i que us recomano:

“El club dels optimistes incorregibles” de Jean Michel Guenassia
“Sense embuts” i “A la llum de la lluna” d’Andrew Matthews