Sento una barreja entre temor i ràbia de les persones que van per la pida penjant etiquetes a la gent. Aquest és un “ximple”, aquest altre és “boig” i el de més enllà és “curt de gambals”. Etziven la seva adjectivació cruel i despiatada sense parar a pensar en les possibles conseqüències del seu excedent de verbositat. Aquesta és una pràctica que es reprodueix a tots els nivells estamentals: des de la més petita de les societats, com el pati d’una escola, fins a les més complexes com les audiències dels mitjans de comunicació.
El pati d’una escola sol acollir les manifestacions més primerenques de la generació d’estigmes. Recordo el cas d’un company de classe a qui van penjar l’etiqueta de dir “parides”. Sí, aquesta era la paraula concreta. “Parida”: idea absurda, broma fàcil, sense gràcia, poc elaborada. Doncs per culpa d’aquella “parida”, el noi va haver d’abandonar l’escola. Aquell estigma li va fer la vida impossible.
Un altre cas és el d’un cap que categoritza els seus col·laboradors amb un subjectivisme criminal i miop. Fruit d’això, cessen un d’ells. L’etiqueta s’havia imposat a la persona. Ara busca feina però, en els cercles laborals de la seva professió, apareix amb insistència l’etern estereotip.
Michel de Foucault relaciona “poder” amb “coneixement”. El pensador francès considera que el poder és la suficiència de construir discursos dominants i imposar-los a la resta. Així doncs, els poderosos són els que tenen la capacitat de categoritzar; de penjar etiquetes. Avui dia, la creació de discursos dominants passa pel control i manipulació dels mitjans de comunicació de masses. Aquest poder pot, per exemple, equiparar Islam amb terrorisme.
La dominació és el que possibilita que recordi el meu antic company de classe i vegi un “paridero”, que pensi en el meu excompany de feina i vegi un “incompetent” o que em creui amb un musulmà i vegi un “terrorista”. Si analitzem profundament l’arrel de les nostres concepcions ens adonarem que la majoria són gratuïtes i banals. Per això, a l’hora de categoritzar a les persones no fem com aquell que mira l’etiqueta de l’ampolla i no tasta el vi.
El pati d’una escola sol acollir les manifestacions més primerenques de la generació d’estigmes. Recordo el cas d’un company de classe a qui van penjar l’etiqueta de dir “parides”. Sí, aquesta era la paraula concreta. “Parida”: idea absurda, broma fàcil, sense gràcia, poc elaborada. Doncs per culpa d’aquella “parida”, el noi va haver d’abandonar l’escola. Aquell estigma li va fer la vida impossible.
Un altre cas és el d’un cap que categoritza els seus col·laboradors amb un subjectivisme criminal i miop. Fruit d’això, cessen un d’ells. L’etiqueta s’havia imposat a la persona. Ara busca feina però, en els cercles laborals de la seva professió, apareix amb insistència l’etern estereotip.
Michel de Foucault relaciona “poder” amb “coneixement”. El pensador francès considera que el poder és la suficiència de construir discursos dominants i imposar-los a la resta. Així doncs, els poderosos són els que tenen la capacitat de categoritzar; de penjar etiquetes. Avui dia, la creació de discursos dominants passa pel control i manipulació dels mitjans de comunicació de masses. Aquest poder pot, per exemple, equiparar Islam amb terrorisme.
La dominació és el que possibilita que recordi el meu antic company de classe i vegi un “paridero”, que pensi en el meu excompany de feina i vegi un “incompetent” o que em creui amb un musulmà i vegi un “terrorista”. Si analitzem profundament l’arrel de les nostres concepcions ens adonarem que la majoria són gratuïtes i banals. Per això, a l’hora de categoritzar a les persones no fem com aquell que mira l’etiqueta de l’ampolla i no tasta el vi.
Article publicat a la revista Valors
