Lligres i tigrons

―Ara nens, agafeu un full en blanc i dibuixeu el que vulgueu ―va dir la professora amb veu dolça.

Els nens de primer van començar a cridar d’alegria. Després d’una hora fent sumes i restes, dibuixar esdevenia el millor dels alliberaments.

En Josep Lluís va treure la capsa de colors de la motxilla. Amb la mare els havien ordenat de calents a freds i els hi havien tret punta a tots per igual. Amb gest concentrat, va col·locar el full en blanc al centre de la taula, els colors a l’extrem esquerre i el regle a la part superior. “Ara ja puc dibuixar”, va dir finalment.

Al seu costat, la Carla ja havia començat un esbós, havia provat diferents combinacions de colors i estava a punt d’aixecar-se per demanar un altre full a la professora.

A la taula del darrera la Maria i l’Enric no callaven:

―Enric, em deixes agafar els teus colors? ―va dir la Maria.

―Que no tens els teus? ―va respondre l’Enric amb to sever.

―Me’ls he deixat a casa...

―D’acord... però amb una condició: m’has de fer els deures.

Mentrestant, en Blai, al final de la classe, mirava per la finestra en busca d’una inspiració per començar a dibuixar. De cop i volta, va esgrimir un somriure triomfant i va agafar el llapis amb decisió. En aquell mateix moment, la professora va aixecar-se de la cadira per passejar entre els pupitres. A l’alçada del lloc d’en Josep Lluís va fixar la mirada en les línies rectes i paral·leles que havia projectat.

―Què és això tan refinat que dibuixes? ―va preguntar encuriosida la professora.

―És una autopista, senyoreta ―va respondre atent en Josep Lluís―. Després hi afegiré dos cotxes, un monovolum i un camió cisterna.

―Et felicito fillet! ―va dir la professora―. De gran seràs un bon enginyer de ponts i camins.

―Sí, com el pare ―va afegir en Josep Lluís satisfet.

―I tu Carla, què estàs fent?

La Carla ja havia omplert tres fulls i ara estava passant a net el dibuix final.

―Senyoreta, estic dibuixant a la mare amb un abric de pelfa que he creat expressament per ella.

La professora va mirar el dibuix atentament i va riure per sota el nas. La mare de la Carla, aquella dona rodanxona i baixeta que la va a buscar cada tarda, no té res a veure a la dona rossa i esvelta del dibuix. “Com un ou a una castanya”, va pensar.

―Molt bé Carla, es nota que estimes molt la mare. De gran seràs una dissenyadora de prestigi.

―No sé senyoreta... No m’acaba de convèncer el color. Puc repetir-lo?

La professora va obviar la demanda de la Carla i va prosseguir la revisió dels dibuixos. A la segona fila, l’Enric mirava desconfiat com la Maria agafava llapissos de la seva capsa de colors Caran d’Ache.

―Nens, com va per aquí? ―va demanar la professora.

―Molt bé senyoreta. Compartim els colors i ens ajudem ―va contestar l’Enric amb murrieria.

―Així m’agrada! Que aprengueu a cooperar ―va afirmar satisfeta la mestra―. Explica’m la teva obra, Enric.

―És la façana de la sucursal del Banc Central de davant de casa.

Un rètol grandiloqüent de l’entitat bancària, escudat per dos arbres de copa verda i ampla, ocupava l’espai central del full. Un grup de tres persones minúscules completaven el dibuix.

―Molt corporatiu ―va sentenciar la professora―. Seràs un banquer fructífer. I tu, Maria?

―Encara no he acabat, senyoreta... Però estic dibuixant un cangur amb la seva cria a la bossa.

―Molt original Maria! M’agrada molt ―la professora, emocionada―. Seràs una bona mare.

―Gràcies senyoreta. Vull tenir tres filles que es casin amb tres prínceps.

Al marge de la conversa, en Blai seguia dibuixant amb afició.

―Blai, com ho portes? ―va preguntar la professora.

―Jutgi-ho vostè mateixa, senyoreta.

Es va apropar i va observar el dibuix amb interès.

―Oh, un lleó, el rei de la selva. Veig que per aquí darrera us agraden molt els animals...

―No és un lleó, senyoreta. És un lligre ―va especificar en Blai.

―Un lligre? I què és això, maco?

―Un lligre és el resultat d’un creuament entre un lleó i una tigressa. És el felí més gran que es coneix, senyoreta.

―I com ho saps tu això? ―va interrogar-lo la mestra encuriosida.

―Ho vaig llegir en una revista, senyoreta.

―I això que estàs dibuixant ara és un altre lligre?

―No senyoreta. És un tigró.

―Un tigró?

―Sí, el fill d’un tigre i una lleona.

―Blai, tu què vols ser de gran? ―va preguntar la professora desconcertada.

―Jo escriptor, senyoreta.

Pobret, passarà gana, va pensar la professora. Mentrestant, en Blai dibuixava les ratlles del tigró sense immutar-se. 

Última visita

A primera vista, sembla que no hi ha gaire que explicar de l'home que descansa a la butaca. Si em refereixo al que poden veure vostès mateixos, anotarem el següent: cara perplexa, mirada trista, braços decaiguts i immobilitat gairebé continuada únicament interrompuda per algun badall. D’acord amb el que observen, potser pensarien que és un jubilat que no encerta a omplir els buits del dia a dia. Però pel bé d'aquesta història i de la seva lectura, em veig obligat a intervenir: l'home que descansa a la butaca és un malalt d'Alzheimer. Continuant la intromissió, els informo que és metge, i dic "és" i no "era" perquè, sense dubte, metge es neix i metge es mor. Encara que un no exerceixi, sempre s'és i sempre es serà. Han estat més de cinquanta anys de dedicació absoluta als seus pacients, i ara... Compte! Sembla que ens ha sentit i torna d'algun lloc imaginàriament remot. La incomoditat de saber que parlen d'un mateix el deu haver posat en alerta. Ens saluda amablement amb una alegria intensa i inusual que poc durarà. Aviat tornarà a aquest misteriós estat, a aquesta mirada perduda. Què passarà pel cap en aquests moments? Permetin-me que no els contesti. Qualsevol elucubració en aquest sentit seria una especulació gratuïta que aquesta història no mereix.

Com a compensació, els explicaré l'origen del blau que té sota el genoll esquerre. S’havien fixat? Fa un parell de dies, un esclat sobtat de lucidesa el va aixecar de la butaca. Sigil·losament ―com el felí que aguaita la seva presa― va lliscar per les escales fins arribar a la porta. La fortuna, que sempre somriu el nen entremaliat, va voler que la porta estigués oberta. Amb decisió, es va dirigir a la portella del jardí, la que dóna directament al carrer. Però, decepció!, La porta ―aquesta sí― estava tancada amb clau. Així és la vida ―devia pensar el doctor― de vegades t'obre una porta, però immediatament, et tanca la següent. El doctor mai va ser home que es doblés fàcilment; fins i tot, davant aquesta adversitat. Sense dubtar, va agafar una cadira del jardí, va pujar-hi i va iniciar la maniobra d'escalada. En aquell precís moment, en la coordenada temporal van coincidir el moviment de la cama i el crit estremit de la dona del doctor, que per primera vegada apareix en el relat. Així, doncs, li donem la benvinguda. El seu patiment i la seva dedicació ho fan necessari. Com a conseqüència del crit, de l'ensurt o vagin vostès a saber, el nostre doctor es va desplomar cadira avall.

Potser algun lector s’haurà adonat de l'ús del determinant "nostre", llicència que no és casual ni respon a un intent subtil de captatio benevolentia. Simplement és "el nostre doctor" per la senzilla raó que nosaltres som "els seus" pacients. Però no ens desviem de la història i fem èmfasi en l'escandalosa reprimenda de la dona. El doctor deixa anar un plor cabalós al que la dona respon amb una llàgrima seca i silenciosa. Aquesta és la discussió de cada dia. El doctor vol anar a visitar al consultori, ell es deu a tots els seus pacients, als malalts que estaran esperant amb el seus dolor que la infermera els faci passar. Ens fem ressò de la seva lament: "Quin sentit té estar prostrat en aquest butaca?". Les parets entapissades de l'habitació li cauen a sobre. Sempre va anhelar la llibertat i, fins i tot, alguna vegada, va somiar que la tenia. "No era un somni, imbècil!", podem escoltar de fons.

De jove, va desitjar un veler per solcar els mars amb la Teresa. En aquella època recordava el seu nom... Ara, es consumeix en aquesta butaca amb la mirada perduda cap a algun lloc, segurament, a la seva consulta mèdica. Permeti'm a aquestes alçades de la narració, la gosadia d'explicar la meva primera visita amb el doctor. Aleshores, hauria de rondar la trentena d'anys. La meva mare s’afligia d’un dolor a l'esquena i vam anar a buscar remei a un metge que ens havia recomanat un veí. D'aquella visita, la meva mare va sortir molt alleujada i jo, molt enamorat d'una infermera, que més tard, descobriria que era la filla del doctor. Pocs anys més tard, ens vam casar i el doctor es va convertir en el meu sogre. En aquests moments, torna a mirar-me i somriu. Dubto que s'hagi reconegut en la història i que em reconegui com a pare dels seus néts. Tant se val! Li cobreixo les cames amb la manta. Descobreixo nous blaus en el seu cos fatigat. Cada un d'ells fa referència als seus pacients, a l'estimació que sempre els va processar. Ara, l'home que seu a la butaca dorm plàcidament. A primera vista no hi ha gaire que explicar, però només ell sap que està a punt d’iniciar un viatge sense bitllet de tornada, creuant l'horitzó amb el veler que mai va tenir.

Dedicat a la memòria del Dr. Francesc d’Assis Herrera Casas ( 1925-2003)

Cabrils, octubre del 2005

Democràcia nua

Diuen que una vegada es van reunir tots els conceptes polítics a l’Acròpolis d’Atenes. Diuen que va ser la Democràcia qui va convocar a tots els col·legues per debatre sobre el deteriorament de la seva salut produït per la crisi de credibilitat entre els votants. Organitzar una cimera política d'aquesta envergadura no va ser empresa fàcil. Els primers contratemps es van produir en el propi si familiar: les dues filles de la Democràcia defensaven posicions antagòniques sobre com organitzar l'esdeveniment. La Democràcia Participativa sostenia que la reunió s'havia de celebrar mitjançant una assemblea general on tothom tingués veu i vot. En canvi, la Democràcia Representativa secundava la via parlamentària, on estiguessin representats els principals actors polítics. Al final es va imposar aquesta última per motius logístics. No obstant això, l'assemblea tampoc hagués estat possible perquè pocs dies després d'haver rebut la convocatòria, l'Abstencionisme va anunciar que no assistiria perquè havia quedat per anar a la platja amb unes amigues. Qui tampoc aniria seria el Totalitarisme, però no per problemes d'agenda, si no perquè no volia contribuir a la millora de salut de la Democràcia. Com a antídot contra les primeres baixes, la Democràcia va començar a rebre confirmacions d'assistència. El primer a fer-ho va ser el Lideratge, seguit de l’Activisme i la Participació Ciutadana.

Pocs dies abans de la celebració de la cimera política, l’Antiglobalització ―acompanyada d’un nombrós grup de joves― va acampar davant dels Propileus en motiu de protesta per la decisió de la Democràcia de convidar el Mercat. Ràpidament, el Poder va ordenar a la policia acordonar la zona perquè el seu amic, el Mercat, pogués fer acte de presència sense dificultat.

El dia de la reunió la Democràcia va entreveure entre les columnes dòriques del Partenó com la Mobilització Social apressava l'Opinió Pública, l'Interès general, l'Estat del Benestar i els Drets Humans. Més enrere, la República i la Monarquia discutien acaloradament. Per la dreta va fer acte de presència la Dreta i pel costat esquerre, va aparèixer l'Esquerra. També van assistir el Socialisme, el Comunisme i el Liberalisme. El Govern era assetjat per l'Oposició i avançava amb pas dubitatiu. L'Electoralisme, més decidit, anava llançant petons i promeses mentre la Propaganda repartia pamflets.

A poc a poc, els conceptes polítics van anar agafant lloc. El Partidisme es va asseure a primera fila bandejant sense miraments la Sobirania Popular. La Desobediència Civil va cridar que ella no s'asseuria i es va quedar de peu. Per no ser menys, el Radicalisme va decidir abandonar la sala. Enfilant la veu sobre els murmuris i la remor de fons, la Democràcia va demanar atenció per poder iniciar la convenció; tot i que la protesta de l’Antiglobalització i els seus amics ressonava amb força entre les parets de marbre del temple. Però això no semblava inquietar el Mercat, que es mostrava impassible xerrant amistosament amb la Privatització. Seguidament, la Democràcia va exposar els motius que havien precipitat la convocatòria d'aquesta cimera. Concretament, aquests giraven al voltant del seu estat de salut fràgil que havia empitjorat darrerament. Per això, va demanar col·laboració als presents per idear noves fórmules que ajudessin a reforçar-la. Ràpidament, el Conservadorisme va intervenir demanant mantenir les coses tal i com estaven perquè, segons deia, "val més un ocell a la mà que cent volant". La Democràcia va replicar confessant que se sentia sola, deprimida i governada per un fred glacial que li pujava pels peus. En canvi, ella necessitava el fervor de la multitud i l'abraçada càlida de la gent. La Demagògia va interrompre dient que ella tampoc es trobava massa catòlica però que no anava per la vida organitzant encontres com aquest. La Corrupció i el Feixisme es van sumar a la crítica, al mateix temps que la Justícia sortia en defensa de la Democràcia. El Consens va intentar acostar posicions però la polèmica ja s'havia instal·lat a la sala; fet que va aprofitar el Radicalisme per tornar a entrar al crit de “dimissió!”. Paral·lelament, els periodistes no es perdien detall de la discussió i la retransmetien via satèl·lit a tots els racons del planeta.

D’aquesta manera, l’Antiglobalització i els seus camarades es van assabentar de l'algaravia que s'havia muntat dins. Van trencar el cordó policial ―amb el balanç oficial de sis ferits per danys col·laterals― i van accedir al recinte. Un grup de manifestants portava una pancarta que deia "Una altra Democràcia és possible". L’al·ludida, a l’observar aquesta inscripció, va sentir un nus a la boca de l'estómac. Acte seguit, en un rampell de geni, va pujar sobre el púlpit i es va despenjar el llençol pulcre que portava d’abillament deixant a la vista la seva nuesa blanca. Fugaçment, el silenci va emmordassar l’estrèpit general, fet que va aprofitar la Democràcia per afirmar el següent:

―Mireu-me bé. Els hematomes, les rascades i les urpades que presenta el meu cos són conseqüència de la deserció de tots vosaltres. Avui, lluny de col·laborar per trobar un remei que rejoveneixi i curi el meu estat, us heu dedicat a aprofundir més el punxó que afligeix el meu viure.

Dit això, va marxar completament nua, amb pas fatigat i estremint-se a causa de la veritat freda i amargant. De fons, la Demagògia acusava la Democràcia d’autolesionar-se. Però l’ostentació pública del cos demacrat va commoure un grup de gent que espiava recelosament la convenció. Eren els Electors.

Un poeta es va acostar al púlpit des d'on havia intervingut l’organitzadora. Es va agenollar i va recollir el llençol blanc que minuts abans cobria el cos erosionat de la Democràcia. Estava humitós. Va treure la ploma de la butxaca i va escriure: "La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer. La democràcia es presenta nua perquè ha de convèncer". Aquesta és la pancarta que tots hauríem de sostenir. Alta, ben alta, va murmurar. I va trencar a plorar.

Revisió del relat la “Democracia desnuda” de Francesc Ponsa que va guanyar el premi Enrique Ferran de la revista ‘El Ciervo’ l’any 2007.