La importància del "junts"

Foto: Esquerra Mataró

ERC de Mataró ha actuat com a llebre dels republicans a la comarca amb l’anunci d’una gran coalició independentista amb Reagrupament, la plataforma ‘Junts decidim’ ―formada per membres del Mataró decideix― i militants de SI a títol individual― de cara a les eleccions municipals del 22 de maig. D’altres seccions locals d’ERC del Maresme han vist en aquest acord la via a seguir i, segurament en els propers dies, s’anunciaran coalicions similars. Així, doncs, és important remarcar el lideratge de Mataró dins d’ERC que, tot sigui dit, en els darrers anys ha estat baix.

La cuina del pacte no va ser fàcil; però al final es va arribar a una entesa integradora que pot donar ales als republicans en una conjuntura general de tendència a la baixa. Això reforça el tàndem electoral format pels actuals regidors ―Francesc Teixidó i Sergi Penedès― perquè els situa com a polítics de tarannà dialogant que poden arribar a consensos. De fet, aquesta és la característica essencial de la punta de la llança republicana: Francesc Teixidó, l’home tranquil. El seu treball de formiga, silenciós però efectiu, assoleix petits èxits que sumats, poden esdevenir triomfs.

Aquest savoir faire ha permès que la secció local d’ERC a Mataró sigui una bassa d’oli després de diverses sacsejades pretèrites. Això possibilita que, per primer cop, hi hagi continuïtat a les llistes electorals. En aquest sentit, plantejar uns comicis des de la pau espiritual ja és un primer triomf. Reunir diverses sensibilitats independentistes sota un mateix paraigües representa un segon triomf. I augmentar la representació municipal seria el pòker d’asos. Deixem el repòker per l’aritmètica.

Article publicat a "MataróNotícies".

Montgat-Montegato

Venint de Barcelona per l’autopista, la visió dels tres edificis alts i eminents de Montgat ens indiquen que estem entrant a la comarca del Maresme. Podríem dir que Montgat és el primer tastet de Maresme. La seva situació estratègica ―a tocar de Badalona i a un cop de roc de Barcelona― i les seves comunicacions ―tren, carretera general i autopista― l’han convertida en un apreciat lloc per viure-hi que permet gaudir de les comoditats de la ciutat amb la qualitat de vida que ofereix un poble del litoral. «Viva todo el año donde le gustaría veranear», resava un conegut anunci d’una zona residencial. Això ha provocat un augment de la població montgatina que ha implicat, entre d’altres aspectes, un augment de la ràtio de regidors a l’Ajuntament. En aquest sentit, passaran dels 13 regidors actuals a 17. Aquest nou coeficient de representants locals permetrà que Ciutadans, el partit que ha fet bandera de la discriminació del castellà, obtingui el seu primer regidor a Montgat i, per extensió, a la nostra comarca. Tant a les eleccions municipals del 2007 com a les recents del Parlament, Ciutadans va superar mínimament el llindar del 5% dels vots a Montgat; percentatge a partir del qual pots entrar en la repartició dels regidors mitjançant la Llei d’Hondt. L’any 2007 no va ser possible; però el proper 22 de maig ho serà. Així, doncs, la porta del Maresme tindrà un electe de la formació que s’ha alineat al costat de les sentències del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i del Tribunal Suprem contra l’immersió lingüística. El partit dels Rivera, Espada, Caja, Boadella, De Carreras i Pericay tindrà veu institucional a Montgat. Caldrà veure si en un futur aquesta representació s’estendrà a d’altres municipis maresmencs o si, pel contrari, es concentrarà, testimonial, a la porta d’entrada de la comarca. A aquest dubte li afegeixo dos de més banals. Primer: aplicaran el bilingüisme militant al topònim (Montgat-Montegato)? Segon: també es despullaran com a l’anunci televisiu de l’Albert Rivera?

Article publicat a Mataró Notícies.

El Maresme: què tenim?

El Quim, a l’anunci, fa un posat seriós abans de preguntar: “Què tenim?”. Doncs, tenim una comarca allargassada i mogudeta. Amb un poble, Arenys de Munt, que va organitzar la primera consulta per la independència de Catalunya. Tenim un mar blau i gris, amb un alguer subaquàtic a Mataró i platges sense sorra a Cabrera i Vilassar. Tenim rieres ―en plural―que, de vegades, es desborden i ―en singular― una sèrie de televisió que et desperta la gana. Per això, tenim els pèsols i la coca de Llavaneres. Tenim les Mataró potatoes i les patates Torres amb salsa Espinalé pel vermut. I un glopet de Calisai. O una ampolla de Vi d’Alella. O de tot una mica a la Mostra Gastronòmica de Cabrils, o quelcom més refinat al restaurant de la Ruscalleda. Tenim les Festes Majors: els pirates a Premià de Mar i les Santes a Mataró. Tenim l’Orquestra Girasol. I La Trinca, originària de Canet. I l’Espartac Peran cada Divendres. Tenim el Ple de riure del Masnou. Ja, ja ja! Tenim l’Oktoberfest de Calella i les guiris desacomplexades a l’estiu. I els estiuejants de tota la vida. Tenim els forçuts d’Argentona que aixequen càntirs plens d’aigua.

Tenim una llarga història al darrera; des de l’època dels ibers amb els poblats de Vilassar de Dalt o Cabrera de Mar. Però també tenim modernisme de la mà de Puig i Cadafalch, a Argentona, o de Domènech i Muntaner amb la seva Casa museu a Canet. Hem passat a la història per posar una teuladeta sobre un rellotge de sol a Sant Pol (quina hora és?) o per penjar ases al campanar de Vilassar de Dalt. Ep, els de la capital de comarca tampoc s’escapen! Mireu com són que van construir un capgròs amb el cap tan gran que no passava per la porta...

També tenim el castell de Burriac i la cursa nocturna “Burriac atac!”. I ben a prop, el turó de Montcabrer; des d’on es veuen alguns hivernacles. Tenim el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya a Vilassar de Mar; tot i que cada cop queden menys vivers. I menys pagesos. Però no defallim perquè tenim en Pep Riera i el reducte de les Cinc Sènies. Tenim la primera via de pagament (ai, els eterns peatges!) i la primera línia de tren, ara fa més de 150 anys i encara funciona amb dificultats. Si Miquel Biada aixequés el cap...

Però tenim molta cultura i... de la bona! Tenim el Festival de Música clàssica de Santa Florentina. I el Festival Shakespeare (“ser o no ser. Aquesta és la qüestió”). I hem tingut molt bons escriptors com Prudenci Bertrana, Vicenç Riera i Llorca o l’Albert Manent. Sense oblidar l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada, de Tiana i el filòleg Joan Coromines, mort a Pineda de Mar. Tenim la Fundació Palau i Fabre a Caldetes i el flamant Museu Bassat a Mataró.
Tenim patrimoni monumental ―com la Basílica de Santa María de Mataró― i patrimoni immaterial per a la Humanitat ―els castellers―, amb els Capgrossos de Mataró com a colla de gamma extra. Tenim tradició i folklore, però també innovació; com el TecnoCampus Mataró-Maresme.i el primer “home cyborg”. Som una de les comarques amb més blocaires per metre quadrat. Tenim el màxim exponent del periodisme 2.0, en Saül Gordillo, i una versió maresmenca del “Premi Blocs” que organitza el Diari Maresme. També tenim la Maresmefera capitanejada per l’incombustible Vilapou.

Som seny i rauxa. Som mar i muntanya. Som i serem gent del Maresme i valorem les coses d’aquí; les de casa. Per això, som el que tenim i, sobretot, el que volem tenir.

Article publicat a Mataró Notícies.

Eleccions municipals (2): cara a cara a Mataró?

Ahir, en aquest mateix espai, reflexionàvem al voltant del difícil escenari en que es celebraran les eleccions municipals i apel·làvem a la responsabilitat per no caure en pous estèrils. En aquest sentit, serà essencial que les candidatures afinin al màxim les seves propostes programàtiques per esdevenir seductores als ulls dels electors. Ara més que mai, les sigles no seran determinants de per se. L’embolcall no serà suficient. Les cares tampoc. La clau de volta d’aquestes eleccions serà la capacitat de presentar un model de ciutat adaptat a les permeabilitats de la situació econòmica actual. És a dir, que respongui amb garanties les següents preguntes: Com generar ocupació a Mataró? Com dinamitzar la ciutat? Com ajudar el sector tèxtil? Com integrar la immigració? Etcètera.

No descobreixo la sopa d’all si afirmo que, probablement, el proper alcalde de Mataró serà Joan Antoni Baron (PSC) o Joan Mora (CiU). En l’àmbit municipal, la capital del Maresme sempre ha estat un feu socialista inexpugnable. Però el desgast de trenta anys de govern i els bons resultats de la federació nacionalista a Mataró a les passades eleccions autonòmiques (mai fins ara havien tret més de 20 punts al PSC), obren la porta de l’alcaldia a Mora. L’aritmètica serà decisiva.

En aquest context, considero que un cara a cara entre els dos polítics amb més números de convertir-se en alcalde està plenament justificat i despertaria un gran interès ciutadà. És més: crec que democràticament seria positiu. Així, doncs, reivindico des d’aquesta humil tribuna d’opinió el debat Baron-Mora per confrontar idees i propostes sobre el model de ciutat. Evidentment ―i m’anticipo així a qualsevol crítica al respecte―, aquest debat no ha de ser substitutiu del de totes les formacions polítiques. Ans el contrari: ha de ser complementari i pot ajudar a centrar la campanya.

Obama-McCain. Zapatero-Rajoy. Solbes-Pizarro. Hereu-Tura. Per què no un casolà Baron-Mora?

Article publicat a Mataró Notícies.

P.D. En Jordi Surinyach, a la seva píldora d'opinió al Capgròs, també advocava per un cara a cara mataroní.

Eleccions municipals (1): responsabilitat o frustració

Les eleccions municipals del 22 de maig són a tocar. Els partits comencen a engegar la maquinària per fer front a unes eleccions terriblement complicades donada l’actual situació econòmica. D’una banda, els ciutadans demanen solucions reals contra la crisi. L’atur creix, les ajudes es retallen i la bola cada cop es fa més gran. La gent vol sentir propostes realistes i efectives. És l’hora del pragmatisme. Per això, els discursos retòrics seran castigats electoralment. Els eufemismes (civisme, cohesió, participació, sostenibilitat, dret a decidir...) ja no serveixen. Els hem gastat. Els hem buidat de contingut.

Per l’altra, les arques dels ajuntaments estan buides. L’Administració Local no disposa de recursos suficients per donar resposta a les demandes vitals de la ciutadania. Es carrega els ajuntaments de noves competències sense el finançament pertinent. A més, se’ls prohibeix endeutar-se, se’ls retalla la participació en els tributs de l’Estat i s’ajorna sine die la revisió del sistema de finançament local. Tot plegat sembla conduir-nos a una espiral de frustració col·lectiva.

En aquest context, urgeix que tots plegats desenvolupem l’exercici de la responsabilitat. Els partits polítics han d’obrir-se a la ciutadania, crear sinergies i no contribuir a fragmentar (més) l’escenari sociopolític. És recomanable no concórrer a les eleccions municipals si no es disposa d’un projecte sòlid i meditat de ciutat que aporti solucions. D’acord amb això, els ciutadans hem de ser conscients que l’Administració no ens ho pot arreglar tot. Nosaltres també hem de posar de la nostra part i recuperar la cultura de l’esforç tan anostrada.

Sense aquesta responsabilitat compartida correm el risc d’entronar el populisme com a fals remei. O dit d’una altra manera: deixar que la guineu guardi el galliner.

Article publicat a MataróNotícies.