A propòsit de la crisi

Feia al voltant de tres mesos que no sabia res de la Susanna. Dies després que l’acomiadessin vam trucar-nos amb assiduïtat, però la rutina diària i la distància (ella se’n va anar a viure a un poblet de Girona) van acabar imposant-se i la nostra amistat es va refredar. La Susanna era una persona que feia pinya i de seguida es va afegir al grupet que després de dinar amb carmanyola sortíem a fer el cafè a la Rambla Catalunya. Recordo que un dia vam riure fins la sacietat amb un dels seus acudits dolentots:

―Sabeu que li respon Sherlock Holmes a Watson quan aquest li pregunta quin és el seu formatge predilecte?

Tots ens vam mirar amb cara de circumstàncies.

―L’elemental, estimat Watson ―va respondre la Susanna petant-se de riure.

El seu acomiadament fulminant ens va afectar; sobretot per com es va produir: de la nit al dia. A més, la raó que li van esgrimir per justificar aquella decisió va ser molt crua. “Ens vam equivocar contractant-te”, li va etzibar el gerent.

Vam quedar a la cafeteria de la Rambla per no perdre els bons costums. La Susanna va arribar de bon humor.

―Ponsa, cada dia estàs més calb!

―Hola Susanna, jo també t’he trobat molt a faltar ―vaig contestar amb falsa contrarietat.

Vam allargar el tallat ben bé dues hores parlant dels companys de feina, de les parelles i dels plans de futur. Aquest darrer punt va ser especialment interessant.

―I què faràs ara? ―vaig preguntar-li.

―De moment m’estic adaptant als canvis. Tot ha estat molt precipitat: perdre la feina, el canvi de residència... Ara em queden uns mesos d’atur i aprofitaré per començar una altra carrera...

―I quina voldries fer?

―Magisteri infantil. M’he adonat que m’agraden molt els nens.

―Ara em diràs que se t’ha despertat l’instint maternal...

―Doncs no facis broma perquè és veritat. Amb en Jaume ens ho estem plantejant a mig termini.

―I tens alguna expectativa laboral?

―Vull buscar una feina de mitja jornada per compaginar amb els estudis. Però costa... Et demanen molt i ofereixen poc.

―Però tu tens un bon currículum! ―vaig exclamar.

―Potser sí; però no surt res.

―Tu ets una persona amb empenta. Segur que te’n sortiràs ràpid...

―Tant de bo perquè creu-me que hi ha dies que costa seguir lluitant. Ara somiar és molt car. Voldria emprendre i assumir riscos; però no m’atreveixo.

―No creus que tens més a guanyar que a perdre?

―En Jaume ho té molt clar. Diu que si no hi ha feina l’haurem de crear i està ultimant un projecte a través d’internet.

―Tota crisi porta implícita noves oportunitats ―vaig afirmar amb to coratjós.

―Oportunitats no sé... El que és cert és que t’obliga a replantejar les coses. Jo no he estirat mai el braç més que la màniga; però he hagut de modificar molts hàbits i la meva visió del futur.

―Suposo que a propòsit de la crisi repensem la nostra manera de viure.

―Elemental, estimat Ponsa ―va dir la Susanna recuperant el seu somriure habitual―. Tu que escrius tant podries fer un article sobre això. “A propòsit de la crisi”; pot ser un bon títol.

―No crec Susanna. No veig què podria explicar-hi.

Article publicat a la revista Valors (www.valors.org)