Feia al voltant
de tres mesos que no sabia res de la Susanna. Dies després que l’acomiadessin
vam trucar-nos amb assiduïtat, però la rutina diària i la distància (ella se’n
va anar a viure a un poblet de Girona) van acabar imposant-se i la nostra
amistat es va refredar. La Susanna era una persona que feia pinya i de seguida
es va afegir al grupet que després de dinar amb carmanyola sortíem a fer el
cafè a la Rambla Catalunya. Recordo que un dia vam riure fins la sacietat amb
un dels seus acudits dolentots:
―Sabeu que li
respon Sherlock Holmes a Watson quan aquest li pregunta quin és el seu formatge
predilecte?
Tots ens vam
mirar amb cara de circumstàncies.
―L’elemental,
estimat Watson ―va respondre la Susanna petant-se de riure.
El seu
acomiadament fulminant ens va afectar; sobretot per com es va produir: de la
nit al dia. A més, la raó que li van esgrimir per justificar aquella decisió va
ser molt crua. “Ens vam equivocar contractant-te”, li va etzibar el gerent.
Vam quedar a la
cafeteria de la Rambla per no perdre els bons costums. La Susanna va arribar de
bon humor.
―Ponsa, cada dia
estàs més calb!
―Hola Susanna,
jo també t’he trobat molt a faltar ―vaig contestar amb falsa contrarietat.
Vam allargar el
tallat ben bé dues hores parlant dels companys de feina, de les parelles i dels
plans de futur. Aquest darrer punt va ser especialment interessant.
―I què faràs
ara? ―vaig preguntar-li.
―De moment
m’estic adaptant als canvis. Tot ha estat molt precipitat: perdre la feina, el
canvi de residència... Ara em queden uns mesos d’atur i aprofitaré per començar
una altra carrera...
―I quina
voldries fer?
―Magisteri
infantil. M’he adonat que m’agraden molt els nens.
―Ara em diràs
que se t’ha despertat l’instint maternal...
―Doncs no facis
broma perquè és veritat. Amb en Jaume ens ho estem plantejant a mig termini.
―I tens alguna
expectativa laboral?
―Vull buscar una
feina de mitja jornada per compaginar amb els estudis. Però costa... Et demanen
molt i ofereixen poc.
―Però tu tens un
bon currículum! ―vaig exclamar.
―Potser sí; però
no surt res.
―Tu ets una
persona amb empenta. Segur que te’n sortiràs ràpid...
―Tant de bo
perquè creu-me que hi ha dies que costa seguir lluitant. Ara somiar és molt
car. Voldria emprendre i assumir riscos; però no m’atreveixo.
―No creus que
tens més a guanyar que a perdre?
―En Jaume ho té
molt clar. Diu que si no hi ha feina l’haurem de crear i està ultimant un
projecte a través d’internet.
―Tota crisi
porta implícita noves oportunitats ―vaig afirmar amb to coratjós.
―Oportunitats no
sé... El que és cert és que t’obliga a replantejar les coses. Jo no he estirat
mai el braç més que la màniga; però he hagut de modificar molts hàbits i la
meva visió del futur.
―Suposo que a
propòsit de la crisi repensem la nostra manera de viure.
―Elemental,
estimat Ponsa ―va dir la Susanna recuperant el seu somriure habitual―. Tu que
escrius tant podries fer un article sobre això. “A propòsit de la crisi”; pot
ser un bon títol.
―No crec
Susanna. No veig què podria explicar-hi.
Article publicat a la revista Valors (www.valors.org)
