José Saramago va néixer l’any
1922 a Azinhaga, un llogarret molt humil del Ribatejo portuguès. El primer que es veu a l’arribar és un local
vell del Partit Comunista Portuguès amb la pintura gastada i la teulada que fa
bossa. Al seu voltant, un erol de casetes blanques amb la taca de color dels
blauets completen el nucli. A les afores, l’Almonda, un riu d’aigües verdoses
envoltat de pollancres, freixes i salzes fuig del poble fins a unir-se al Tejo.
Aquest és el paisatge que va veure néixer Saramago i que tant el va marcar. D’acord
amb això, la primera frase del discurs que va pronunciar al rebre el Premi
Nobel era molt eloqüent: “L’home més savi que he conegut mai no sabia ni llegir
ni escriure”. Es referia a Jerónimo Melrinho, el seu avi, que es va dedicar
tota la vida a la criança de porcs. Al costat de Jerónimo, el petit Saramago va
fer de pastor, va cavar la terra del tros, va tallar llenya, va accionar la
bomba del pou, va dormir sota la figuera a les nits d’estiu... Però el que recorda
amb més vehemència són les històries, llegendes, aparicions i episodis
singulars que li explicava. Anys més tard, Saramago el va definir com “un home sense
oportunitats, potser un Einstein perdut sota una capa espessa d’impossibles, un
filòsof (qui sap?), un gran escriptor analfabet. Alguna cosa seria, que no va
poder ser mai”. En aquest sentit, el Nobel portuguès sempre es va presentar com
un “nét d’analfabets i fill d’una mare camperola i d’un pare que sabia llegir,
escriure i comptar”. La vida va convertir la mare de Saramago en una dona dura i
austera que es bloquejava a l’hora de donar mostres d’amor al seu fill.
Segurament, això era conseqüència de la mort del germà de Saramago, Francisco,
per causa d’una pneumònia. No obstant això, va ser ella qui li va regalar el
primer llibre ― O Mistério de Moinho de J. Jefferson Farjeon― en motiu
del seu tretzè aniversari. A partir d’aquell moment es va abocar a la lectura. En
aquella època, Saramago estudiava l’ofici de manyà a Lisboa. Al no disposar de
mitjans per comprar els seus propis llibres, es va convertir en un assidu
visitador nocturn de la biblioteca pública del Palácio das Galveias, on va descobrir autors com Kafka, Gogol,
Cervantes, Montaigne, el padre António Vieira o Raul Brandão. Va ser d’aquesta
manera autodidacta com Saramago es va construir intel·lectualment fins a
esdevenir premi Nobel. No va trepitjar mai la universitat; però paradoxalment
seria investit doctor honoris causa per diverses universitats. En la
cerimònia celebrada a la Universitat de Coïmbra, Carlos Reis, durant l’elogi
acadèmic a Saramago va assegurar que la seva formació autodidacta demostra que “els anys no són obstacle per a
seguir fent preguntes” i que “mai és tard per aprendre: tot depèn de les
persones i de la seva voluntat d’aprenentatge”.
En aquest context, la
trajectòria literària de Saramago és de les més atípiques que podem trobar en
el si de la societat intel·lectual. Com a autor, va tastar l’èxit de les seves
novel·les amb quasi seixanta anys, edat en què la majoria d’escriptors ja tenen
editada gran part de la seva obra. Però el més sorprenent és que va escriure la
primera novel·la amb vint-i-cinc anys, edat prou precoç si tenim en compte les
dificultats que existeixen en el món editorial a l’hora de publicar. Però
llavors, com és que va estar tant temps sense escriure? Respon Saramago: “vaig
arribar a la conclusió que no tenia res a dir i vaig estar vint anys sense
escriure”. Lluny de tancar-se en l’àmbit merament literari, sempre ha donat
suport a accions solidàries i ha mantingut un compromís constant amb la gent
més desafavorida. Una vegada Francisco Umbral va escriure a la seva columna en
el diari El Mundo que amb les “seves
fortes declaracions”, Saramago estava posant en risc el Premi Nobel. Davant
d’això, l’escriptor portuguès va contestar el següent: “Si estigués escrivint
un llibre i algú de l’Acadèmia, com a possibilitat absurda, se m’aparegués
dient: «No ho escrigui i nosaltres li donem el premi», tinc absolutament clar
que no necessitaria pensar per trobar resposta encertada: «Guardeu el vostres
diners i deixeu-me acabar el que haig de fer»”.
El 8 d’octubre de 1998,
Saramago va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura i es va convertir,
d’aquesta manera, en el primer escriptor en llengua portuguesa que
l’aconsegueix. Des de llavors, va aprofitar el rellançament de la seva carrera
per extremar el seu compromís amb la denúncia de les injustícies. Un bon
exemple d’aquest caràcter inconformista és aquesta frase:“Quan em mori, vull que posin a la meva llosa «Aquí
descansa José Saramago, indignat». Primer, per estar mort. Segon, per no haver
fet tot el que devia haver fet”.
