Era una tarda molt calorosa de juliol. Acabàvem de fer el nostre primer cim
conjuntament i això, crèiem aleshores, suposava un bon presagi per una parella
novella. La Bruna donava molta importància a l’anar arrencant dies al calendari
plegats. “Ja ha passat un mes i encara ens aguantem”, deia amb un posat
tragicòmic. Les seves experiències de parella anteriors havien acabat malament
i per això era una persona escèptica amb tot el que envoltava el concepte
“nosaltres”. Jo feia pocs mesos que havia acabat una relació de quatre anys i
m’obligava a viure el dia a dia sense fer plans de futur. Des d’una terrassa
d’un bar d’Espinavell preníem una clara
per recuperar-nos de l’esforç de tot el dia caminant sota un sol abrasador
mentre el Costabona, altiu i lluminós feia unes hores, s’anava apagant
lentament. De dins el bar arribava el so feble de la ràdio.
―M’agrada molt la cançó que sona... “Benvolgut” dels Manel. La lletra és
boníssima ―vaig dir.
―La veritat és que no m’he aturat a analitzar-la―va confessar la Bruna.
―Ah, ets d’aquestes que només es queda amb la melodia? ―vaig preguntar amb
to burleta.
―Si insinues que sóc una dona superficial que només pensa en sabates i
manicura vas molt errat ―va replicar amb decisió.
―La lletra fa referència a la relació d’un home amb l’antiga parella de la
dona amb qui està actualment...
―Mmmmm... Interessant! Suposo que no ha de ser fàcil conviure amb tots
aquests records: fotografies, dedicatòries en llibres, experiències
compartides...
―Sí, tots aquests records retornen com bumerangs afilats quan menys t’ho
esperes...
―M’agrada la metàfora Ferran! ―va afirmar la Bruna―. L’ésser humà és fràgil
perquè estem fets d’emocions i sentiments. Si fóssim ordinadors segur que
existiria una funció entre l’“apagar” i el “reiniciar” per neutralitzar aquests
records.
―Sí: el “Panda Antivirus”!
I els dos vam esclatar a riure.
La conversa va anar evolucionant fins a repassar les parelles que haurien
pogut ser.
―No t’ha passat mai no coincidir en el temps i les circumstàncies amb algú?
És a dir, algú que estava enamorat de tu i no li feies cas i després girar-se
les tornes però llavors aquest algú està aparellat...
―Uf! Quin embolic... però potser sí m’ha passat!
―I què faries si ara aparegués? ―vaig interrogar-la aixecant una cella.
―Li diria: “Benvolgut, arribes cinc anys tard”.
―No fugis d’estudi...
―És que no ho sé... Suposo que fins que no t’hi trobes no saps com
reaccionaries... Això ara és imprevisible.
―Sí, són d’aquelles preguntes que es basen en fantasies però si mai es donessin
farien trontollar tot el nostre món.
―Com deia aquell cantant, sempre som una ferida oberta.
Un mantell d’ombres havia cobert quasi per complert el Costabona. Els darrers
raigs de llum despuntaven efímers per damunt d’uns cims llunyans. Abans de
l’últim glop, la Bruna va deixar anar aquella frase que mai més oblidaria:
“L’inesperat sempre ens espera”.
Llavors es va aixecar i va anar a pagar les consumicions. Jo em vaig quedar
a la taula contemplant les muntanyes i cantussejant distret: “...xicots aneu
fent lloc, que estem esperant”.
*Article publicat a la revista Valors
