―Ara nens, agafeu un full en blanc i dibuixeu el que vulgueu ―va dir la professora amb veu dolça.
Els nens de primer van començar a cridar d’alegria. Després d’una hora fent sumes i restes, dibuixar esdevenia el millor dels alliberaments.
En Josep Lluís va treure la capsa de colors de la motxilla. Amb la mare els havien ordenat de calents a freds i els hi havien tret punta a tots per igual. Amb gest concentrat, va col·locar el full en blanc al centre de la taula, els colors a l’extrem esquerre i el regle a la part superior. “Ara ja puc dibuixar”, va dir finalment.
Al seu costat, la Carla ja havia començat un esbós, havia provat diferents combinacions de colors i estava a punt d’aixecar-se per demanar un altre full a la professora.
A la taula del darrera la Maria i l’Enric no callaven:
―Enric, em deixes agafar els teus colors? ―va dir la Maria.
―Que no tens els teus? ―va respondre l’Enric amb to sever.
―Me’ls he deixat a casa...
―D’acord... però amb una condició: m’has de fer els deures.
Mentrestant, en Blai, al final de la classe, mirava per la finestra en busca d’una inspiració per començar a dibuixar. De cop i volta, va esgrimir un somriure triomfant i va agafar el llapis amb decisió. En aquell mateix moment, la professora va aixecar-se de la cadira per passejar entre els pupitres. A l’alçada del lloc d’en Josep Lluís va fixar la mirada en les línies rectes i paral·leles que havia projectat.
―Què és això tan refinat que dibuixes? ―va preguntar encuriosida la professora.
―És una autopista, senyoreta ―va respondre atent en Josep Lluís―. Després hi afegiré dos cotxes, un monovolum i un camió cisterna.
―Et felicito fillet! ―va dir la professora―. De gran seràs un bon enginyer de ponts i camins.
―Sí, com el pare ―va afegir en Josep Lluís satisfet.
―I tu Carla, què estàs fent?
La Carla ja havia omplert tres fulls i ara estava passant a net el dibuix final.
―Senyoreta, estic dibuixant a la mare amb un abric de pelfa que he creat expressament per ella.
La professora va mirar el dibuix atentament i va riure per sota el nas. La mare de la Carla, aquella dona rodanxona i baixeta que la va a buscar cada tarda, no té res a veure a la dona rossa i esvelta del dibuix. “Com un ou a una castanya”, va pensar.
―Molt bé Carla, es nota que estimes molt la mare. De gran seràs una dissenyadora de prestigi.
―No sé senyoreta... No m’acaba de convèncer el color. Puc repetir-lo?
La professora va obviar la demanda de la Carla i va prosseguir la revisió dels dibuixos. A la segona fila, l’Enric mirava desconfiat com la Maria agafava llapissos de la seva capsa de colors Caran d’Ache.
―Nens, com va per aquí? ―va demanar la professora.
―Molt bé senyoreta. Compartim els colors i ens ajudem ―va contestar l’Enric amb murrieria.
―Així m’agrada! Que aprengueu a cooperar ―va afirmar satisfeta la mestra―. Explica’m la teva obra, Enric.
―És la façana de la sucursal del Banc Central de davant de casa.
Un rètol grandiloqüent de l’entitat bancària, escudat per dos arbres de copa verda i ampla, ocupava l’espai central del full. Un grup de tres persones minúscules completaven el dibuix.
―Molt corporatiu ―va sentenciar la professora―. Seràs un banquer fructífer. I tu, Maria?
―Encara no he acabat, senyoreta... Però estic dibuixant un cangur amb la seva cria a la bossa.
―Molt original Maria! M’agrada molt ―la professora, emocionada―. Seràs una bona mare.
―Gràcies senyoreta. Vull tenir tres filles que es casin amb tres prínceps.
Al marge de la conversa, en Blai seguia dibuixant amb afició.
―Blai, com ho portes? ―va preguntar la professora.
―Jutgi-ho vostè mateixa, senyoreta.
Es va apropar i va observar el dibuix amb interès.
―Oh, un lleó, el rei de la selva. Veig que per aquí darrera us agraden molt els animals...
―No és un lleó, senyoreta. És un lligre ―va especificar en Blai.
―Un lligre? I què és això, maco?
―Un lligre és el resultat d’un creuament entre un lleó i una tigressa. És el felí més gran que es coneix, senyoreta.
―I com ho saps tu això? ―va interrogar-lo la mestra encuriosida.
―Ho vaig llegir en una revista, senyoreta.
―I això que estàs dibuixant ara és un altre lligre?
―No senyoreta. És un tigró.
―Un tigró?
―Sí, el fill d’un tigre i una lleona.
―Blai, tu què vols ser de gran? ―va preguntar la professora desconcertada.
―Jo escriptor, senyoreta.
Pobret, passarà gana, va pensar la professora. Mentrestant, en Blai dibuixava les ratlles del tigró sense immutar-se.
